Opi (1934, 1955, 1964)

El meu Tintín, el que veritablement m’agrada, comença aquí, a “Els Cigars del Faraó”. No, no és de cap manera una aventura perfecta, però els fans de vegades ens aferrem a qualsevol indici que faci olor a genialitat i aquí ja en trobarem uns quants. No sé què podia passar pel cap d’Hergé entre la insípida aventura americana i l’inici del viatge de Tintín cap a l’Orient, però alguna cosa havia canviat entre tant.

L’àlbum comença amb Tintín embarcat rumb a Shangai, sense que se n’especifiquin els motius. Després d’algunes peripècies inconseqüents, pròpies del Tintín anterior, el nostre heroi arriba a Port-Said i acompanya el professor Filemó Sicló a la recerca de la tomba del faraó Ki-oskh (els jocs de paraules a can Hergé són la seva segona natura). A partir d’aquí un munt de contingències arrosseguen Tintín de forma imparable, tot conspirant per dur-lo cada vegada més aprop del destí del seu viatge. Per primera vegada es perd el caràcter episòdic dels títols anteriors, ja que el personatge de Sicló perdura durant tota la trama, com també ho fa el cap dels malefactors, la identitat del qual queda incògnita al final de l’aventura.

El desenvolupament d’aquest viatge cap a l’orient no és sempre impecable i reapareixen de tant en tant algunes ximpleries que no acceptaríem en el Tintín adult. Exemples: Tintín improvisadament disfressat de velleta per despistar els seus persecutors, Tintín parlant el llenguatge dels elefants a través d’una trompeta, Tintín utilitzant com a trampolí la panxa d’un indi que fa la migdiada o posant una camisa de força a un tigre de Bengala. Aquests moments puerils destorben dins d’una aventura que conté prou mèrits per esdevenir fundacional i fonamental.

Per començar, es pot imaginar un títol més esplèndid que “Els cigars del faraó”? Què importa que, en darrer terme, el faraó no fumés cigars? Un dels secrets més ben guardats de la literatura aventurera és l’art de posar títols, que siguin intrigants i, al mateix temps, convidin a la lectura. Després de tres títols sonsos (Tintín aquí, Tintín allà… ), aquest llibre encetaria una bona ratxa de capçaleres suggeridores dins del catàleg d’Hergé. Tampoc és gens menyspreable el disseny del logo dels cigars “Flor Fina”, primera de les icones gràfiques de la sèrie que es farien globalment cèlebres més enllà de l'àmbit dels àlbums.

Un altre ingredient interessant del llibre és el seu costat fosc, que voreja el malson. Quan fou creada l’aventura, feia uns deu anys que Howard Carter amb l’ajuda de Lord Carnavon havien desenterrat la tomba de Tutankamon i, suposadament, havien desencadenat la maledicció del faraó. Hergé ho reflecteix amb la imatge pertorbadora d’un seguit d’egiptòlegs momificats per voler profanar la tomba de Ki-oskh. A continuació, Tintín, Milú i Sicló acaben embarcats en sarcòfags enmig del mar Roig, després d’un somni opiaci en el qual qualsevol freudià hi perdria les pestanyes. Més tard Tintín és falsament afusellat i sembla comunicar-se des de l’ultratomba. Per no parlar de les amenaces d’enfolliment, que acaba amb el seny de dos personatges.

Malgrat aquesta atmosfera maligna, a l’aventura no es produeixen més morts que les (implícites) dels egiptòlegs. En general en el món de Tintín hi ha pocs cadàvers humans i les escasses defuncions es produeixen fora de camp. Suposo que aquesta decisió obeeix al públic a qui van destinades les aventures, tot i que em pregunto si un llibre així —amb opi, cocaïna, momificacions i verins que et fan tornar boig (el temible radjaidja!)— seria possible avui dia. No sembla el material més adequat per infants de 7 a 77 anys.

L’ambientació original és funcional i escassa; però quan Hergé redibuixà en color “Els cigars del faraó” l’any 1955, molt més tard que la resta d’àlbums en blanc i negre, es documentà per dotar de versemblança els seus escenaris (les estàtues egípcies, la figura de la deesa Shiva, la ciutat àrab…) L’artista exhibeix un traç madur i convincent i es permet algun joc, com el de reproduir invertida la cèlebre onada d’Hokkusai. En definitiva, és una aventura que fa goig de mirar i que, amb la seva qualitat estètica, fa oblidar algunes incongruències del guió. Qui vulgui llegir Tintín hauria de començar per aquí.