Alte (1)

Munic, tercera ciutat d’Alemanya, conté tants museus que no te’ls acabes; però jo, des de feia anys, tenia una estranya fixació amb l’Alte Pinakothek, de la que m’esperava qui sap què. De vegades és millor anar a un museu una mica a cegues i deixar-te sorprendre; i la vella pinacoteca muniquesa no em va decebre.

L’edifici, d’estil neoclàssic, és tan avorrit i imponent com la majoria d’edificis oficials de la ciutat i durant la Segona Guerra Mundial fou malmès pels bombardeigs aliats. Restaurat l’any 1950 amb uns interiors més austers que els originals, compta amb una impressionant doble escalinata que em va fer recordar algunes obres de Moneo. No hi ha cap dia d’entrada gratuïta, però els diumenges (igual com passa a altres museus de la ciutat) el tiquet costa un simbòlic euro. Amb l’entrada et donen una xapa, que canvia de color cada dia, i que has de dur en un lloc ben visible de la teva persona; de fet, els vigilants sembla que no tenen altra feina que escodrinyar el teu tors a la recerca de la prova de compra.

La col·lecció abasta pintura europea des del segle XIV al XVIII i, lògicament, un dels seus punts forts és la pintura alemanya i dels Països Baixos, encara que es podria dir que compten amb una o altra obra mestra de qualsevol escola i país des de Giotto a Zurbarán. “El país de la Cucanya”, que ja vaig publicar fa uns dies, és un del parell de Pieter Breughels que s’exhibeixen aquí. Comptant que de les 45 obres conegudes de l’artista, un terç són a Viena, la seva porció muniquesa no és gens menyspreable. Confesso que Breughel és un dels meus favorits.

No ho és tant Hieronymus Bosch, a qui sempre cal donar de menjar apart. A Munic s’hi pot descobrir un fragment del Judici Final que deu ser una de les seves obres més al·lucinades que mai va fer. Totes aquestes fosforescències nocturnes semblen llestes per a un videoclip de l’MTV. El Bosco resulta ser, finalment, molt anys 80.

La col·lecció alemanya compta amb bons Cranach, Holbein i Grünewald (i amb una batalla impossiblement bigarrada d’Altdorfer, que se suposa que és també una obra mestra), però jo em quedo amb el quartet o quintet de peces de Dürer, segurament un dels artistes més insolents i segurs de si mateix de tota la història de l’art. Només cal contemplar aquest autoretrat amb abric de pells que mira directament a càmera. La inscripció, dalt a la dreta, diu: “Així jo, Albrecht Dürer de Nuremberg, m’he retratat amb colors característics al vint-i-vuitè any de la meva vida.” És difícil no contemplar-lo com a sòsies de Crist a la Terra.

Dürer també pinta al jove comerciant Oswolt Krel. Sembla que el retratat es malfia del seu retratista. Hi ha molta electricitat al quadre i també molta veritat. Es repeteixen els virtuosismes de l’abric de pells, encara que aquest sigui anterior en un any al famós autoretrat.

Finalment arribem al retrat (fidedigne) dels quatre apòstols: Joan, Pere, Marc i Pau. No s’hi troba cap desig de transcendència, només la representació d’una humanitat propera, “people like us”. Potser la millor iconografia (masculina) del que significa pertànyer a la Humanitat.