Alte (2)

Continuo avui amb altres mostres de pintura septentrional de l’Alte Pinakothek de Munic, perquè seria injust deixa fora aquesta magnífica Adoració dels Reis de Rogier van der Weyden. Sense arribar a la sublimitat del seu Descendiment del Prado, aquest retaule procedent de l’església de Santa Columba a Colònia és un prodigi de delicadesa i detall. Fixeu-vos en les fesomies tan humanes de Sant Josep i dels Mags,  en la mestria i complexitat dels vestits, en els elements arquitectònics, en el petit crucifix premonitori sobre el cap de Maria o en el sol que apunta sobre el portal com a símbol d’esperança.

Peter Paul Rubens devia de treballar molt o disposava d’un taller molt actiu, perquè rar és el museu que no exhibeixi mitja dotzena de les seves obres, totes de format gran o fins i tot descomunal. L’Alte Pinakothek, per demostrar que és una institució de primera categoria, presenta la producció de Rubens literalment per dotzenes, especialment en dues sales que són com dos camps de futbol. És temptador passar-les de llarg —no crec que Rubens sigui el pintor favorit de ningú i la seva pintura conté molta faramalla prescindible—, però davant de tanta oferta és de justícia salvar alguna cosa. “El rapte de les filles de Leucippus” pot semblar superficialment la tòpica explotació onanista de cossos femenins cel·lulítics i, per tant, “rubensians”; però la seva composició em sembla màgica: una veritable coreografia per quatre figures humanes i dos cavalls.

I després hi ha el Rubens més íntim, el que als 32 anys es retrata amb Isabella Brant, la seva jove esposa de 18 anys. Lluny queden les impostures dels temes mitològics, aquí l’artista d’èxit es presenta mitjanament satisfet, sense cerimònies, només amb la mà confiada d’Isabella sobre la seva. Ningú que contempli aquest quadre podrà negar que el tio en sabia un munt.

Rembrandt és un artista que em pot agradar molt o poc, segons el quadre, i a la Pinakothek en tenen per a tots els gustos. Diuen que Rembrandt és l’artista de tots els temps que més autoretrats va pintar. N’escullo aquest, fet als 23 anys, una de les seves habituals sopes de marrons, captat aquí com en una instantània, potser sorprès per un “paparazzo”. No sé si cap altra imatge m’oferirà la sensació de ser testimoni viu d’un instant del segle XVII.

D’adolescent m’agradava molt fullejar un llibre profusament il·lustrat sobre mitologia grega i romana de la biblioteca del meu pare. Retrobar en aquest museu la “Danae” ja coneguda de Jan Gossaert (a. k. a. Mabuse) m’ha fet creure que es tractava d’una altra obra mestra, tot i que no n'estic segur. Indubtablement aquí hi ha competència, originalitat, erotisme i un punt de tendresa, o sigui que millor no fer fàstics.

Danae, filla del rei Argos, fou fecundada per Zeus mitjançant una pluja d’or. De l’inusual encontre nasqué l’heroic Perseu. Una lectura adulta, tot sabent que el diví Zeus era adepte a qualsevol parafília sexual (bestialisme amb Europa, pederàstia amb Ganimedes) ofereix una nova llum a la pluja daurada caiguda sobre la bella minyona.