Inicialment havia pensat dedicar un sol apunt a la Neue Pinakothek de Munic, que m’havia semblat un xic decebedora. Després de repassar la visita mitjançant el seu servei online, descobreixo que presenta molts més mèrits dels percebuts. Per descomptat, res no supera la contemplació en viu d’una pintura, però les atapeïdes sales dels museus acaben confonent l’espectador i l’arrosseguen a igualar-ho tot cap a la baixa. No tinc ni idea de com caldria fer, per fer-ho bé. En un món ideal hauríem de gaudir del dret de veure una obra mestra penjada al menjador de casa durant una setmana cada setmana de les nostres vides.
Com que el nostre no és un món ideal, mirarem amunt i contemplarem el contundent bodegó de Cezanne. En té altres de similars, però aquest no és en cap cas menor. Dibuixa molt bé tant el camí cap a Picasso com el camí cap a Van Gogh. Anada i tornada. I també em sembla molt interessant el seu autoretrat, encara que només sigui per l’inusual que és dins de la seva producció.
Un altre favorit personal, James Ensor, amb una temàtica sempre grotesca i una paleta molt característica especialment per l’ús magistral del blanc.
Gustav Klimt sempre és un perill quan fa equilibris entre simbolisme i decorativisme. Aquesta al·legoria de la música se salva de la morbositat malaltissa per les audaces formes daurades que centren el quadre.
Però encara és millor el retrat de Margaret Stonborough-Wittgenstein, un delicat poema en blancs sobre un fons geomètric Sezession.
I per acabar, el malaguanyat Egon Schiele, plantat fermament al segle XX. Curiosament aquesta “Agonia” no és dels seus quadres més esqueixats i l’acurada composició de plans i transparències fa sensació d’equilibri i repòs. El tractament àmpliament abstracte d’un motiu naturalista queda fora de l’àmbit d’aquest museu i apunta ja a la Pinakothek der Moderne.
Només per aquestes obres ja paga la pena aquest museu.
ResponEliminaSobre com fer que un museu sigui visitable. Jo ho tinc molt clar:
- Unes sales del top ten del que tenen.
- La resta del museu té exposats els quadres que els conservadors considerin que no són els capo lavoro.
El problema és que les sales d'obres mestres s'omplirien massa però una altra vegada Mèxic ens dona la clau: Una cinta transportadora portaria els indiferents d'un lloc a un altre. Així es fa per veure la Mare de Déu de Guadalupe
Galde, crec que el problema és que els museus són bàsicament cinètics, t'obliguen a desplaçar-te. A mi deixa'm seure al Museu des Beaux Arts a Brussel·les, davant de "La caiguda d'Ícar" de Brueghel, i que passin les hores.
ResponEliminaMolt bonic el bodegó de Cezanne. Vaig visitar el seu estudi a Aix-en-Provence i em va ser molt fàcil imaginar-me'l component plats de fruita a l'ombra d'un jardí quasi salvatge. No recordava Ensor. Klimt tendeix a convertir en joia tot el que pinta, sempre empeltat d'or, sempre els matisos del nàcar. Ja podia estar contenta Fraulein Wittgenstein. Schiele potser és el més ferm pintor austriac, el que transcendeix la pura estètica, el fet decoratiu però...ens va deixar.
ResponEliminaFrau Glòria agraeíx tan encantadors reportatges.
Cezanne és dels pocs pintors que realment m'interessen, tot i així és molt fàcil copiar els seus quadres (me n'he fet un tip de pintar bodegons d'ell per encàrrec) Copiar un quadre de Van Gogh és en canvi molt difícil, Coneixia un senyor de Gracia ja traspassat que tota la seva vida se l'havia dedicat a falsificat quadres de pintors coneguts i no el vàren enxampar mai.
ResponEliminaBones Festes!
Morir d'èxit: 700 € a la revenda per dues entrades de l'antològica Da Vinci! I quin tema el de la museïtzació de l'art i de l'increment exponencial de la demanda.
ResponEliminaAls 80, fent estada a Madrid, vaig aconseguir un permís de copista del Prado que vaig gastar a Cal Goya. No m'imagino avui segut rere el cavallet amb possibilitats de fer res per ocultació contínua de l'original.
Voldria assenyalar l'esperit de la pintura xinesa clàssica, on resulta impensable que les obres estiguin exposades de manera permanent. Tan sols es desenrotllen quan existeix la voluntat real de contemplació.
Se m'ha acudit que un idèntic problema de sobresaturació afecta als paratges naturals més emblemàtics. A refugis on recordo haver fet llargues estades solitàries (prèvia cessió de les claus) ara cal demanar-hi plaça amb mesos d'antelació i, fins i tot, pots pagar l'estada amb la visa...
ResponEliminaNo m'agrada gens visitar museus. Una vegada vaig passar quinze dies a París, allotjada molt a prop del Louvre. Hi passava per davant sis cops al dia. La cua sempre era la mateixa; en cabat, algunes cares d'aquelles que esperaven el seu torn em van resultar familiars. Masses quilòmetres de sales, em deia. Total, no hi vaig posar mai els peus. En canvi, vaig passar tres matins gloriosos voltant pel museu Rodin. Qui m'entengui, que em compri.
ResponEliminaA primer cop d'ull, el Schiele m'ha semblat un vitrall del tot místic, quin goig. Quina magnífica col·lecció, la Neue. Per descomptat ens haurem d'aguantar a fer cua i cansar-nos molt contemplant drets als museus. Millor això a que passi molta obra a col·leccionistes privats, que ja en tenen masses d'obres mestres. Amb la crisi, ni es bellugaran els quadres a expos temporals ni es comprarà obra, més aviat es vendrà a subhastes.
ResponEliminaEls museus, sobretot els més grans, ja em semblen zoològics de l'art, absurds però encara necessaris. Deu ser l'edat.
ResponEliminaFrancesc et compro un Cezanne d'aquests teus si em fas un bon preu.
ResponEliminaQuè grans són Klimt i Schiele. Pur erotisme!
ResponEliminaGlòria, recordo molt be la Frau daurada, pura orfebreria, que vas penjar fa unes setmanes al teu bloc. Són nit i dia, però tot es connecta d'alguna manera.
ResponEliminaOstres, Francesc, si és tan fàcil copiar Cezanne a hores d'ara hauries de ser milionari. El que no hagis fet...
ResponEliminaQue tinguis molt bones festes!
Girbén, jo ja passo d'aquestes grans antologies, prefereixo veure cada quadre en el seu "entorn" natural la Caiguda d'Ícar a Brussel·les i la Dama de l'Ermini a Cracòvia.
ResponEliminaMatilde, si algun dia torno al Louvre et ben prometo que no aniré a veure la Mona Xita.
ResponEliminaKalamar, almenys a Munic no vam trobar cues ni aglomeracions i és millor que existeixin els museus, ja en farem l'ús que més ens convingui.
ResponEliminaSí, Júlia, millor petits, en dosis humanes.
ResponEliminaBé, Enric, aquest Schiele d'eròtic en té poc.
ResponEliminaHome, aquest no, però tinc memòria i imaginació.
ResponEliminaI si em permets, tot i que falten encara 45', deixem felicitar-te. Per molts anys, Albert; una abraçada molt forta i un petó ben gros!
Gràcies, Enric, ho estic llegint en el moment oportú.
ResponEliminaEls museus, aquests monuments a l'orgull nacional dels països, són ... això. Les obres que es van crear amb una finalitat, perden tot el sentit colocades l'una al darrera de l'altra i, essent com és un diàleg entre l'artista i l'observador, passejar-te per una pinacoteca pot resultar pitjor que passejar-te per un mercat àrab en hora punta, amb tots els crits que t'arriben de les parets. Impossible la reflexió.
ResponEliminaAixò si, l'Schiele mola.