Neue (2)

Ja cap al final de la visita la Neue Pinakothek recupera el pols en arribar als impressionistes i associats, un valor segur que a tothom convenç. Potser el seu risc és el de la repetició: un quadre tan encantador com el pont d’Argenteuil, pintat per Monet, segurament ja l’hem vist a molts altres museus en diferents encarnacions intercanviables. És una presència refrescant després de tanta pintura de cartró pedra, però poca literatura permet afegir-hi. Més suggeridors són els seus lliris d’aigua. També en pintà molts, però continua admirant la seva obstinació a dur el seu art fins a les últimes conseqüències.

Degas és un favorit personal. Fins i tot en un quadre inacabat com aquest de la planxadora percebo aquestes textures gairebé cruixents, com de paper de seda o d’ala de libèl·lula.

La sala on s’exhibeixen algunes de les peces més estupendes de la col·lecció està acordonada, com si s’hi hagués comès un crim. Els Van Gogh i els Gauguin s’han de contemplar des de la mitja distància. La sincrètica nativitat de Gauguin, que barreja Tahití amb la tradició cristiana, no podria ser més adequada per aquestes dates. La marededéu, exhausta després del part, mostra el seu tors mig nu, un gat blanc a les seves cames, pell torrada sobre un groc pàl·lid. Al fons, els bous de l’establia; enlloc, en canvi, cap presència masculina. On serà el pare putatiu?

Van Gogh torna a pintar Arles, aquí barrada per una presó vegetal. Un exquisit i vibrant exercici en blaus. Costa d’entendre la poca estima que li tenien els seus contemporanis, quan les seves virtuts són tan visibles. Pregunta retòrica i fútil, quan és  evident que la nostra sensibilitat no és la mateixa que la dels nostres avantpassats. Qui ens la va fer canviar? Cezanne? De vegades els precursors els trobarem al futur.

I, per acabar, uns arquetípics gira-sols, mústics i escabellats, però amb aquesta paleta inconfusible que parla per cadascun dels seus pètals. Em quedaria a viure en aquest fons blau.