Eih bennek, eih blávek* (1939; 1947)

La vuitena aventura començà dient-se “Tintín a Sildàvia”, però per descomptat tots la coneixem pel seu títol posterior: “El ceptre d’Ottokar”. Es tracta d’una historieta plena de dinamisme, en la qual Tintín no troba un moment de respir, els Dupondt tenen oportunitat de fer forces animalades, hi ha un cas de personalitat suplantada, també una interessant variant sobre el problema del crim comès en una habitació closa i, sobretot, representa la primera aparició de Sildàvia, la invenció més profitosa dins de la geografia fictícia de Tintín, una invenció que ha traspassat a bastament l’àmbit dels àlbums.

I on caldria situar aquesta Sildàvia?, ens preguntem els tintinaires desvagats. Per les dades que ofereix l’àlbum, sabem que es troba als Balcans, que té un paisatge muntanyós amb boscos de coníferes, però que també toca el mar, que els indígenes van cofats a la turca, que la seva escriptura és ciríl·lica, i que els minarets són part integral del seu «skyline». Per altra banda el nom d’Ottokar fa pensar més en Bohèmia o Estíria que amb els Balcans i el pelicà negre, símbol del país, té un lleuger parentesc amb l’àliga bicèfala de la bandera albanesa. Tot plegat, un poti-poti de referències de l’Europa oriental que apuntarien potser cap a Montenegro, si és que calgués filar tan prim.

Més que la localització geogràfica, un dels motius que fa interessant “El ceptre d’Ottokar” és la seva interpretació política, ja que seria el darrer títol que Hergé escrigués amb llibertat abans de l’ocupació alemanya de Bèlgica. A la llum de les acusacions post-bèl·liques, que presentaven l’autor com a un col·laboracionista, la seva postura aquí és transparent. Sildàvia és una monarquia modesta i amable (un reflex de la Bèlgica assetjada pels nazis?) i el llibre narra un intent d’annexió per part de la veïna Bordúria, país de trets obscurament germànics. Queda molt clar que Tintín està a favor de la legitimitat monàrquica, davant de les ànsies expansionistes de les potències estrangeres. Mentre que el cap del complot, president de la “Guàrdia d’Acer”, que opera des de dins del país, s’anomena “Müsstler”, inequívoca hibridació de Mussolini i Hitler. Hergé va començar a escriure aquesta aventura l’any 1938, quan les futures annexions d’Austria, Bohèmia i Polònia eren somnis encara no fets realitat. No li negarem les seves dots premonitòries, que convertirien “El ceptre d’Ottokar” en un conte moral no precisament germanòfil.

L’aventura es publicà en blanc i negre l’any 39. Per a l’edició en color del 1947, el nou col·laborador Edgard P. Jacobs, redibuixà els absurds uniformes de la guàrdia reial (per fer-los més versemblants), també alguns paisatges alpins (o montenegrins) i s’inventà coses tan magnífiques com els frescos de la sala de la corona o l’exquisida miniatura de la batalla de Zileheroum. Aquesta és la versió que conec de primera mà i, com que no és tan llunyana a l’original, estic disposat a defensar-la com a bona (els uniformes de la versió original eren de pandereta).

Ho hauria d’haver dit abans, però ho dic ara: “El ceptre d’Ottokar” ens presenta la primera encarnació de la, portentosa per tants motius, Bianca Castafiore. Hi apareix com a via de fugida, rol que sovintejarà de forma més o menys metafòrica a títols posteriors. Poques pàgines més endavant la veurem cantar a la sala Kursaal (no a l’òpera de Klow, com afirma la sovint equivocada Wikipedia). Té un micròfon al seu davant i, a l’edició original vesteix de negre amb una gran flor artificial. És anunciada com a cantant de la Scala de Milan, com si aquest teatre comptés amb una quadra fixa d’eugues. Només a la versió en color la contemplarem disfressada de Margarida, però des de la seva primera aparició l’ària de les joies de “Faust” delimita el seu repertori.

En la meva lectura infantil, Sildàvia em resultà més difícil d’entendre i de situar que l’Àfrica o l’Amèrica, o fins i tot que l’Índia i el Shangai de Tintín. A més, hi havia aquella triple pàgina engavanyadora i plena de text sobre les virtuts turístiques del país, fullet que no em vaig molestar a llegir fins que no vaig tenir una certa edat. També en aquesta aventura irrompien per primer cop vinyetes precioses, més grans del que es considera estàndard, segurament producte del pas al format de 62 pàgines. El carro de palla, el dinosaure del museu, la recepció a palau i la triomfal desfilada en carrossa són fites ineludibles de Tintín i companyia.

La darrera lectura adulta m’ha fet adonar que a Sildàvia sembla que tothom, des del secretari del rei fins a l’últim policia, conspiri contra la monarquia. Potser Tintín s’equivocava en apostar per aquest rei tan accessible i trempat, però tan poc estimat pel seu poble. També m’ha sorprès la diferència entre les escenes rurals, tan etnogràficament balcàniques, i les de la capital (Klow), que podrien esdevenir-se perfectament a Brussel·les. Per fi he entès que el poble de Слип (Slip) conté un acudit verbal. I no he deixat de meravellar-me pels paisatges de muntanya que Hergé i Jacobs bastiren, sens dubte uns dels millors de la sèrie.

Per repetir-ho una vegada més: “El ceptre d’Ottokar” és un títol molt “interessant”. O, encara diria més, molt interessant.

*Aquí hi sóc, aquí em quedo.