Passat festes

Per a qui les festes nadalenques fan més fred que calor, no és gaire bona idea passejar-se en aquestes dates per Alemanya, atès l’entusiasme amb el qual el país es lliura a l’esperit del temps d’advent. Per descomptat hi trobareu la decoració de façanes i carrers, il·luminats amb avets, estels, angelets i tota la iconografia pertinent. A la figura internacional del Pare Noel hi haureu d’afegir el magre i carregat d’espatlles Sant Nicolau, i a la catòlica Baviera tota la família del portal de Betlem. Els calendaris d’advent són una tradició luterana que també ha fet fortuna a tot el país, encara que la seva dedicació als infants tergiversi el calendari religiós i abasti invariablement de l’u al vint-i-quatre de desembre.

Les famoses fires nadalenques, enlloc de concentrar-se en un o dos indrets principals, prenen amb estratègia de guerrilla totes les places disponibles de la ciutat. Com que a Baviera la tradició del pessebre sembla encara ben viva, hi ha un munt de parades de figuretes, entre les que cal destacar les de fusta, miniatures tan finament treballades que gairebé semblen de plàstic. Hi ha després totes les cabanes on es venen elements ornamentals subsidiaris: boles de vidre pintat, típiques de Turíngia, fanalets de cartró en forma d’estrella, garlandes, espelmes, barretes d’encens…

I llavors hi ha totes les parades dedicades al menjar i el beure. El poble alemany, malgrat la seva adversa meteorologia, res no aprecia més que l’oportunitat d’endrapar a l’aire lliure, encara que sigui a peu dret i sota una incipient aiguaneu. El rei de la festa és el “Glühwein”, vi negre calent que sol contenir clau, canyella, pells de cítric i sucre. El seu consum és certament reconfortant sota un règim de temperatures gèlides, però no em va semblar memorable, o potser és que no en vam tastar prou. Se serveix en tasses i gerres profusament decorades, per les quals cal abonar un dipòsit (que ens vam afanyar a recuperar, ja que la seva qualitat estètica no s’ho valia).

Entre els dolços típicament nadalencs predomina l’”Stollen”: un pa dens, carregat de mantega, panses i essència de taronja i llimona, recobert de pols de sucre. Encara que s’originà a Dresde, cada regió té la seva pròpia varietat, on s’hi poden afegir ametlles, massapà, fruites confitades o llavors de rosella. Menja tan consistent i embafadora ocupa un nínxol gastronòmic que quedaria a mig camí dels nostres torrons i els nostres “polvorones”.

També són famoses les galetes de pa de gingebre (“Lebkuchen”), amb formes d’estrelles, sols i llunes, d’un gust bigarrat (conté mel, fruits secs, taronja i llimona, anís, cardamom, gingebre, coriandre, nou moscada, canyella...) que cal anar adquirint de mica en mica. Existeixen també en forma de cor, amb inscripcions de sucre de colors, on es poden llegir coses com “Ich liebe nur Dich” (només t’estimo a tu). Els turistes ens les emportem com a objectes decoratius fins que acaben devorades pels corcs.

Més llaminadures: fruites fresques recobertes de xocolata i empalades com si d’un xupa-xups es tractés, tota mena de fruits secs garapinyats (o pintats de wasabi), figues seques, caramels d’herbes, mels i confitures artesanals, els dàtils més enormes que he vist a la vida, mandarines i taronges, castanyes calentes (sí, aquí també hi ha castanyeres, no sé si de Galítzia).

I després, però no menys important, tot el que es pot consumir al moment: cervesa, salsitxes, patates obertes i farcides de salses, unes petites coques rectangulars amb nata agra, ceba i “Speck” i uns bunyols flonjos amb forma de pit que se serveixen banyats amb crema de vainilla (segur que en Ferran sabrà dir-me els noms d’aquests dos darrers plats). Les salsitxes típiques de Munic són blanques (Weißwurst), fetes de vedella i absolutament delicioses. En teoria cal menjar-les acompanyades de “bretzels”, tot i que no ens han ofert sovint aquest complement suposadament típic. El multiforme pa alemany deu de ser un dels millors del món (glòria de la seva gastronomia, junt amb les seves innombrables cerveses i les igualment infinites salsitxes), però a peu de carrer s’estila un consum d’urgència on el panet és exigu i l’embotit sobreïx obscenament amb més llargària que solidesa.

Tot aquest mercat nadalenc propicia també les atraccions de fira. En el seu cor hi trobarem sempre una construcció giratòria, carrussel d’angelots i música kitsch. Hi hauran exposicions dedicades als infants, com la dels “Clicks” de Famobil o la dels contes clàssics en versió “animatronics”. Als aparadors del Kaufhof, inspirats pel llunyà Cortylandia, milers d’óssos de peluix executen accions mecàniques en dos temps: pinten un quadre, fumen en pipa, tallen llenya, juguen a escacs. Hi ha també un ximpanzé alpinista, una mare eriçó que para la taula i un talp que no fa res més que mirar a través de les seves ulleres de cul de got.

Els dies són curts, la nit cau cap a les quatre (del que en diríem la tarda) i la neu és una amenaça permanent que no acaba de quallar més enllà dels parabrises d’alguns cotxes. En només cinc dies he viscut l’experiència nadalenca completa i ja estic disposat a encarar-me a un nou any. Llàstima que caldrà repetir-la d’aquí a ben poc. Pare Noel, no podries traslladar-me al territori feliç que es diu “passat festes”?