Cars & girls

Quan una pel·lícula ve precedida de ressenyes tan entusiastes com “Drive” del danès Nicolas Winding Refn, és inevitable que et deixi una mica decebut; i això no vol dir que es tracti d’una obra dolenta, ja que funciona fantàsticament en els termes que s’ha plantejat el seu director, una altra cosa és que jo combregui amb aquests termes.

El film ens parla d’un conductor de Los Angeles (Ryan Gosling) especialitzat en rodar escenes d’acció que es treu un sobresou treballant com a xofer en atracaments. Un dia coneixerà a l’ascensor la seva jove veïna Irene (Carey Mulligan) i el seu fill Benicio (Kaden Leos) i entre ells naixerà una mútua atracció que es veurà estroncada quan Standard (Oscar Isaac), el marit d’Irene, surti de presó. Standard té deutes pendents amb la màfia i el conductor s’oferirà a participar en un atracament que saldi aquests deutes. Malauradament el robatori anirà terriblement malament amb conseqüències devastadores per a tots els implicats.

“Drive” és un “thriller” urbà, tan estilitzat com conscient de ser-ho, començant pel seu lacònic heroi sense nom a qui Ryan Gosling confereix el necessari aire d’ineptitud social, però també de resoluta determinació quan entren en joc les seves aptituds tècniques. Tot el repartiment en general, obligat a interpretar arquetipus més que no pas persones de debò, dóna molt bé la talla. Apart de la dolça Mulligan, hi apareix Bryan Cranston com a mentor de l’heroi, la sempre agradable Christina Hendricks en un rol (ai) massa curt i l’imponent físic de Ron Perlman. Però qui ofereix la interpretació més sorprenent és Albert Brooks, un nom que sempre associem a la comèdia, i que aquí es mostra terroríficament sanguinari.

“Drive” deixa clar des de les primeres escenes que no vol ser un “thriller” vulgar i ho demostra amb una fotografia preciosista, un ritme deliberadament artificiós que juga magistralment amb el ralentí, l’acceleració i l'el·lipsi. Durant els seus primers dos terços passen realment molt poques coses, el que no vol dir que no es contempli amb interès, i l’atracció que el conductor anònim sent per la família veïna és del tot creïble. Per això quan esclata la violència, puntual, viciosa, el seu efecte és brutal. Aquesta sàvia dosificació dels elements narratius i cinematogràfics, mèrit del director, proporciona al film dues de les seves millors seqüències: un pròleg que és pura adrenalina sense trampes i l’execució de l’atracament fallit amb la persecució que se’n segueix.

Estilització ve d’estil i “Drive” en té a gavadals, tant que corre el risc de semblar un “pastiche” d’una pel·lícula d’acció dels anys 80 (neons a dojo, música de sintetitzador, fragments amb ànima de videoclip i uns títols de crèdit en Brush Script de color rosa xiclet). Funciona, i tant que funciona!, com a entreteniment sofisticat i absorbent; però la romàntica història que també pretén ser, amb la redempció i renúncia d’un heroi transformat per l’amor, queda més com una intenció mental sepultada sota capes de vernís lluent.