La meva Missió Impossible (1 de 2)

Landau, Graves i Bain, esplèndidament joves.

Una de les sèries favorites de la meva adolescència va ser “Misión imposible”. Feu-me el favor de no pensar ni un sol moment en l’explotació totalment errònia de la franquícia que estan perpetrant Tom Cruise i companyia molts anys més tard, encara que la seva primera reencarnació dirigida per Brian de Palma té els seus al·licients (oi, Vanessa Redgrave?), però millor no entrar en digressions, que allò no és la meva “Missió Impossible”.

“Misión imposible” es va emetre a la televisió americana durant set temporades entre 1966 i 1973 i calculo que no devia de trigar gaire en arribar a casa nostra. Girava entorn d’un grup d’operacions especials (Impossible Missions Force) lligat obscurament al govern americà, el qual tant es podia dedicar a derrocar un dictador com a enfonsar una organització criminal. Però la seva forma de procedir era d’una admirable sofisticació (res a veure amb les grolleries de “El equipo A”, per entendre’ns).

L’estructura de cada episodi seguia una rutina molt rígida. Al principi el cap de l’equip (l’actor Peter Graves, fent el paper de Jim Phelps) s’escoltava una cinta que recitava el contingut de la “missió”. L’escena acabava amb una frase que ha esdevingut emblemàtica: “aquesta cinta s’autodestruirà en cinc segons”. I efectivament contemplàvem com la cassette començava a treure fum (ai, quins temps de pretècnica!) A continuació en Phelps obria un dossier i escollia els membres de l’equip que intervindrien a l’episodi. L’elecció era un mer formulisme, perquè sempre escollia els mateixos:

• Cinnamon Carter, model i actriu (interpretada per Barbara Bain amb un “morbo” difícil d’oblidar)
• Rollin Hand, actor, mag i artista de la disfressa (el personificava Martin Landau, llavors marit de la Barbara, i posteriorment actor talismà de Woody Allen, Spielberg, Tim Burton o Coppola)
• “Barney” Collier (l’especialista en ginys tecnològics, interpretat per Greg Morris, i més habitualment conegut com “el negre”).
• “Willy Armitage (el menys interessant de tots, encarregat de les tasques que requerissin especial força física; l’actor era Peter Lupus i fa mesos el vaig rescatar d’una vella edició de “Playgirl”).

El que seguia era més aviat obscur per a l’espectador, el qual contemplava inexplicables anades i vingudes, disfresses, suplantacions de personalitat, manipulacions de càmeres, jocs de mans, proeses acrobàtiques que no semblaven tenir cap lògica. Només en el desenllaç tot el llarg exercici preparatori cobrava sentit, quan com un perfecte mecanisme de rellotgeria un fet duia a un altre i la missió encarregada s’acomplia davant dels nostres ulls meravellats.

La memòria no té el millor sentit crític i el que ahir ens agradava ara ens pot fer avergonyir. Fa poc vaig reveure “The Prisoner”, una altra sèrie que m’entusiasmava, i em va semblar pomposa, teatral i difícil de suportar. No he revist cap vell capítol de “Misión Imposible”, potser em duria un disgust; però sí que recordo perfectament com excitava les meves neurones. Bona prova d’això és una petita aventura adolescent que aviat explicaré.