Pickpocket (1943)

Amb “El secret de l’Unicorn” Hergé iniciava la magistral sèrie d’àlbums dobles que marcaria el període mig de la seva carrera. Més que d’aventures extenses administrades en dos volums, es tractava sempre de díptics on cadascuna de les seves dues peces gaudia d’una certa autonomia tot i que guardava una relació de causa-efecte amb la seva companya. No constitueix cap sorpresa que Spielberg decidís adoptar com a espinada de la seva primera adaptació de Tintín “El secret de l’Unicorn”, perquè, en matèria de guions, Hergé mai no en feu cap de més rodó, almenys en el format clàssic del gènere.

La trama central té a veure amb les maquetes d’un vell galió que susciten l’interès de diversos col·leccionistes, entre els quals també s’hi troba involuntàriament Tintín. Fins el final de l’àlbum no es descobreix que al darrera d’aquesta recerca s’hi amaga una típica caça del tresor. Paral·lelament es revelarà que el capità Haddock pot presumir de lligams familiars amb el Cavaller d’Hadoque, antic governant del vaixell Unicorn, un personatge tan aparentment sanguini com ell, fet que permetrà que el guió faci una incursió als arquetips de les aventures de pirates i filibusters.

I encara, en un toc genial, un tercer fil interfereix a l’argument: el del carterista Aristide Filoselle (Celestino Panza, a la meva versió castellana). Aquest element disruptor travessa tot l’àlbum, entrebanca la resolució del misteri, facilita que els Dupondt estiguin a l’altura de la seva estultícia i, finalment, proporciona la clau pel desenllaç.

“El secret de l’Unicorn” és la primera aventura exclusivament urbana de Tintín i aviat hauré de tornar a parlar del que significa “la ciutat” en aquest territori. Bé és cert que les escenes on present i passat s’intercalen, entre el relat massa entusiasta del Capità i el “flash back” del Cavaller, representen una benvinguda ventilació dels ambients massa sovint domèstics. Són, a més, un dels moments estel·lars del planeta Tintín, tant pel mestratge narratiu amb el que es combinen les diacronies, com pel poder evocatiu d’aquestes batalles navals plenes d’extres en acció —tan acuradament dibuixats— dignes de Raoul Walsh.

Amb el díptic de l’Unicorn, tot refugiant-se a un segle pretèrit, Hergé va aconseguir l’apoliticisme absolut, que tant li convenia en la seva convivència/connivència amb l’invasor nazi. He descobert, malgrat tot, una presència seriosa de la mort dins de l’aventura —fictícia en el cas de Sakharine i Barnaby—, real pel que fa a tota la tripulació de Rackham el Roig, que vola pels aires després d’algunes ombres xinesques absolutament magistrals. Prefereixo llegir-ho com a reflex de temps complicats, tot i que molt menys sinistres que els de “Les 7 boles de cristall”.

Potser de forma inconscient, “El secret de l’Unicorn” comença a establir les darreres bases del que es coneixerà com el món habitat per Tintín. Aquí contemplarem per darrera vegada el seu apartament del carrer del Labrador i la seva portera Madame Pinson, més ploricosa que eficaç. També significarà la primera visió del casalot de Moulinsart, infestat de moment pels nefastos germans Loiseau. Néstor, sempre impassible, acabarà esdevenint un dels personatges més inquietants de tota la saga. No posaria la mà al foc sobre les seves qualitats morals.

L’àlbum no permet afegir gaire més comentari. Es tracta d’un mecanisme de diversió de primer ordre, i amb això ja és més que suficient.