On habiten els lèmurs

Unes bones amigues ens anunciaven fa pocs dies que pensen passar les seves vacances d’estiu a les atractives costes pacífiques dels Estats Units. Com que el propòsit primer del viatge és de caire espiritual, acamparan prop del mont Shasta, on esperen sentir com l’herba creix, les balenes canten i, amb una mica de sort, rebran les ones harmòniques dels “lemurins”, pobladors subterranis de la contrada. Mentre m’ho explicaven, prou feina vaig tenir per mantenir cara de pòquer, així que vaig preferir no fer més indagacions sobre aquest curiós poble: un comentari mal col·locat pot implicar la fi d’una amistat i jo ja em conec, tinc el sarcasme fàcil.

Un cop a casa sí que vaig començar consultant l’imprescindible “Diccionario de lugares imaginarios” d’Alberto Manguel (Alianza Editorial), però no hi vaig trobar cap referència al país dels lèmurs. La Wikipedia va demostrar ser, una vegada més, la font més fiable quan es tracta d’informar-se de conceptes arcans, com és el de Lemúria, un tros de terra engolit per l’oceà. Se’l va inventar el zoòleg i biogeògraf Philip Sclater el 1864, quan va descobrir connexions entre els fòssils de lèmurs trobats a Madagascar i a l’Índia. Com que els dos terrenys no eren contigus, Sclater va solucionar la incongruència tot inventant-se un suposat continent perdut sota les aigües de l’Índic, al qual va anomenar Lemúria. Dècades més tard el meteoròleg Alfred Wegener va postular la teoria de la deriva continental segons la qual Madagascar i la península índia havien format part inicialment de la mateixa massa de terra i s’havien anat separant gradualment durant milions d’anys.

Aquesta explicació científica, avui universalment acceptada, va fer del tot innecessària l’existència del continent Lemúria; fet que no impedí que el concepte quedés en mans de la mena de gent que fa el seu agost amb l’explotació del pensament màgic. La famosa teosofista Helena Blavatsky va establir que els “lemurins” representaven el tercer estadi de l’evolució humana i els descrigué amb figures de més de 2 metres d’alçada, hermafrodites, ovípars, poc desenvolupats mentalment i amb gran puresa espiritual. Després de la subseqüent (!?) creació dels mamífers, alguns “lemurins” practicaren la zoofília. Els deus, escandalitzats, enfonsaren Lemúria i crearen el nou continent de l’Atlàntida on els seus habitants ja estaven dotats d’un intel·lecte plenament format.

Madame Blavatsky no fou l’única que s’inventà faules delirants sobre aquesta gent inexistent, però com a exemple ja valdrà. Més a propòsit, l’any 1886 Frederick S. Oliver va completar mitjançant escriptura automàtica “A Dweller on Two Planets” (Un habitant a dos planetes), tot canalitzant la veu de Phylos el Tibetà. Entre prediccions de tecnologies futures i teletransports a diverses regions esotèriques, Oliver descriu l’existència d’un temple “lemurí” a les entranyes del món Shasta. No està gens clar si Oliver va escriure el seu llibre com a ficció o com a vivència personal, però des de llavors diversos corrents “new age” s’han apropiat d’aquesta muntanya sense gaires escrúpols de consciència.

Cal reconèixer que el Shasta, amb els seus 4.322 metres d’altura i sense cap connexió amb altres sistemes muntanyosos, destaca poderosament al paisatge californià. No dubto que una estada a aquest entorn, pot ser la mar d’agradable; però, si us plau, no m’hi barregeu éssers eteris vestits de blanc, més propis d’una epopeia de Tolkien. Ja m’imagino que, qui decideix emprendre aquesta mena de turisme espiritual, opta per no fer-se preguntes i es lliura a les formes inefables del misteri, com si la seva inexplicabilitat fos la clau fonamental del seu valor.

I encara, deixant ara de banda els meus escrúpols racionals, trobo que ens perd l’esnobisme de les cultures exòtiques. Si hem de ser consumidors de falòrnies del supermercat del Pensament Màgic (cosa que no aconsellaria mai a ningú), ¿per què no ser patriotes i proveir-nos del producte nacional? Qui més qui menys, tots hem mamat els nostres moments de Cultura Catòlica, i trobo lleig (i una falta de respecte envers els nostres ancestres) que ens atregui més el Dalai Lama i el feng-shui, que la Moreneta o el nen precuinat de Sant Vicent Ferrer. Que visquin la Cova de Sant Ignasi, les marededéus trobades, Sant Ramon Nonat i sant Raimon de Penyafort, els papes Borja, el beat Llull, i “L’Atlàntida” de mossèn Verdaguer (que acaba lligant-ho tot en un paquetet pseudocientífic ben bufó).