Tresor (1943)

“El tresor de Rackham el Roig” conclou magistralment l’aventura iniciada a “El Secret de l’Unicorn”. No sorprèn que aquest parell d’àlbums siguin els més venuts de tota la sèrie, ja que a la perfecció dels seus guions cal afegir unes trames exemptes de punts conflictius, aptes per a tots els públics. Aquesta segona part del díptic en especial, una típica cerca del tresor amb exòtiques localitzacions caribenyes i alguna màquina prodigiosa, és un model de narrativa innocent d’aquelles capaces d’atrapar al lector de set anys. A més, és una de les poques aventures de Tintín on no hi ha cap antagonista, ni real ni figurat (una subtrama sobre la fuga d’un dels germans Ocell s’oblida aviat i s’utilitza només per justificar la presència dels Dupontd a bord).

Igual com passava a “L’orella escapçada”, Tintín volta el món a la recerca d’un tresor que finalment trobarà a les portes de casa. El seu periple no serà però estèril: apart de tot el material històric que recuperarà de l’illa on va naufragar el Cavaller d’Hadoque, descobrirà la  documentació que acredita el capità Haddock com a legítim propietari del castell de Moulinsart (encara anomenat sense pretensions “Castell del Molí” a la meva primera edició en català).

“El tresor de Rackham el Roig” marca la conclusió de l’elaboració de l’univers Tintín, allà on tots els seus elements principals són finalment presents. Evidentment, la peça que faltava i que aquí s’incorpora és la del professor Silvestre Tornassol. La figura del savi despistat ja havia rondat moltes de les aventures anteriors (Filemó Sicló a “Els cigars del faraó”, el professor Halembic a “El ceptre d’Ottokar”, la colla d’astrònoms de “L’estel misteriós”), tot revelant la necessitat de la seva presència de forma més permanent. Tornassol és una perfecta cristal·lització dels seus predecessors, dotat des del primer moment d’un físic inconfusible i d’uns trets generadors d’una comicitat de primer ordre: la seva sordesa i la seva obstinació condemnen el capità a exercir, al seu costat, d’etern pallasso de les bufetades. No queda clar quin estatus té Tornassol dins del món científic (una indefinició similar pateix Bianca Castafiore dins de la seva professió). El responsable futur de dur els nostres amics fins a la Lluna, és aquí un enginyós inventor de llits plegables, màquines per raspallar roba i submarins de butxaca, però també un pacient restaurador de pergamins.

Com a darrer membre definitiu de la família Tintín, és de justícia poètica que, per palesar la seva lleialtat, Tornassol compri amb els diners obtinguts de la patent del seu submarí el castell de Moulinsart, espai físic central a partir d’ara de tot aquest món. Una gran vinyeta a la darrera pàgina reuneix a la Sala de la Marina del castell (apart d’un grapat d’icones tintinesques) Tintín, el capità Haddock, Tornassol, Milú i els Dupondt (a més de Néstor, a qui no havíem vist des de l’àlbum precedent). Com qui no vol la cosa, queda fixada aquí la foto de família que esdevindrà el tema i les variacions dels propers àlbums.

Personalment, trobo “El tresor de Rackham el Roig” un molt bell àlbum. Les seves imatges marítimes i els seus crepuscles tropicals em semblen insuperables. Juraria que Hergé ho va mamar tot de Stevenson i ho adaptà als humors explosius de Haddock. El submarí-tauró entra per dret propi a la galeria de grans icones del segle XX i l'escafandre anacrònica que obliga els Dupondt a manxar em continua semblant un misteri.

Potser ja ho vaig dir ahir, però no em molesta repetir-ho: qui vulgui conèixer Tintín, que comenci aquí. Simple, directe, magistral. Les subtileses, més tard.