El motiu

El motiu podria ser qualsevol: un estat anímic una mica baix, un principi de grip, un empatx de sociabilitat, tant propi de les festes passades, o un sobtat atac de menfotisme fruit de la misantropia d’una ressaca. El fet és que deixes de publicar un dia el teu apunt al bloc, una rutina que sols complir ineludiblement a menys que una causa major t’ho impedeixi; però avui no pots presentar cap excusa convincent, el motiu podria ser qualsevol i tampoc et molestes a explicar-te’l.

L’absència d’apunt no té cap efecte nociu: et descansa i t’eximeix de responsabilitats, et col·loca en un estadi superior, el del qui supervisa sense necessitat d’involucrar-se. Passes gran part del dia desconnectat, tot verificant que una altra vida lluny de l’ordinador és possible. Quan arriba l’hora de preparar l’apunt del dia següent —ja que, en contra del que alguns pensen, no guardo escrits precuinats al rebost—, no sento cap urgència per iniciar-lo. Caic en la procrastrinació, o en els tentacles de Facebook, que és la seva versió més accessible. És ben senzill perdre hores llegint frases enginyoses sobre el gendre del rei, escoltant cançons xarones de fa quatre dècades, mirant youtubes d’infants graciosos i estudiant propostes definitives per capgirar el nostre sistema podrit.

Ja immers en una espiral decadent, simplifiques i comences a considerar l’entorn com el triomf del mínim esforç i la futilitat. El menysprees i l’abandones: et dius que, posat a escollir una realitat, no vols que sigui aquesta. És clar que no l’abandones del tot, de fet no el perds de vista, sense saber qui vigila qui. Mentrestant, no fas res de bo. La improductivitat no t’incomoda, podries passar-te la resta de la vida ajagut al sofà: acabes de descobrir que a la televisió no tot són programes deplorables, també hi fan alguns bons reportatges i bons documentals.

Així passa una setmana. La situació es podria allargar eternament, ja que no hi ha cosa més fàcil que deixar-se agombolar per una inactivitat depressiva; però prefereixo que l’apocalipsi anunciat per aquest 2012 m’atrapi escrivint abans que no pas escarxofat al sofà. “The Beatles” deixaren per a la posteritat aquest missatge: a la fi, l’amor que reps és l’amor que has donat. Ara no parlo exactament d’amor, però, qui no contribueix, no té dret a queixar-se. O sigui que torno a ser aquí.