Una escapada a Augsburg

Augsburg es troba a 40 quilòmetres de Munic, és la tercera ciutat de Baviera (un quart de milió d’habitants) i també la tercera ciutat més antiga d’Alemanya ja que, com el seu nom suggereix, fou fundada per ordre de l’emperador August. Malauradament, a diferència del que passa a Trèveris, pocs vestigis queden de l’època romana. De fet, com succeeix amb tantes ciutats alemanyes, resulta difícil discernir quins edificis són autènticament històrics i quins són rèpliques pulcrament reconstruïdes. El cas d’Augsburg és particularment sagnant, ja que al seu terme municipal es trobava la fàbrica dels avions Messerschmitt i per tant patí durant la Segona Guerra Mundial una pluja de bombes que va deixar poques pedres dempeus.

Entre els edificis que passen per antics hi ha l’ajuntament renaixentista amb una sala daurada que és de visita obligada per a qui li agradin els oripells excessius. També hi ha una catedral iniciada el segle IX, algunes mansions barroques i uns recs imbricats als més vells carrerons. A la plaça major hi havia, quan la vam visitar, un mercat nadalenc clavat als que havíem vist a Munic.

Entre els fills il·lustres de la ciutat s’hi troben els pintors de la família Holbein, Leopold Mozart pare de Wolfgang, Rudolf Diesel inventor del motor epònim i el futbolista Bernd Schuster. Però l’augsburguès més mimat pels seus conciutadans sembla ser Bertolt Brecht, que hi té un museu i una ruta turística dedicada.

També són originaris d’Augsburg els Fugger, família de teixidors i comerciants que, amb els seus diners finançaren a clients tan distingits com el Vaticà o la família Habsburg. Aquests pioners de la banca, que almenys (i a diferència del present) coneixien l’origen de la seva riquesa, foren els creadors de la Fuggerei, la institució més fascinant de la ciutat i la mostra d’habitatge social més antiga i encara en ús del món. Fou fundada el 1516 per acollir els ciutadans més necessitats. Les condicions per accedir-hi eren ser indigent, catòlic, i sense deutes; el lloguer, un florí anual (88 cèntims d’euro) i tres pregàries diàries dedicades als filantrops patrocinadors. A canvi podies disposar d’una casa molt bufona de 60 metres quadrats, amb dormitori, sala d’estar i cuina.

El recinte, format per quatre carrerons deliciosament pintorescos, continua en funcionament (crec que ara paguen de lloguer un euro anual). Es pot visitar un “pis model” modern i una reconstrucció d’un dels originals, més rudimentari però igualment còmode. Cada nit a les 10 es tanquen amb clau les portes del carrer i els habitants dels 167 apartaments m’imagino que, pobrets però alegrets, miraran la televisió fins que la son els venci.