Cos

Qui pensi que, perquè “Shame” tracta d’un addicte al sexe i l’encarna aquest tros d’home que es diu Michael Fassbender, gaudirà d’un escalfament global i personal en directe, va molt equivocat/equivocada. La segona pel·lícula de Steve McQueen (res a veure amb el cèlebre difunt americà, que aquest és britànic, negre i artista multimèdia) repeteix el protagonista del seu debut (la no estrenada aquí, “Hunger”, cosa que cabreja d’allò més el director) i una mateixa voluntat de dur-lo a situacions extremes, propòsit que Fassbender secunda amb franca complicitat.

Brandon (Fassbender), un home a la trentena, treballa a una d’aquestes oficines de Manhattan que no saps ben bé a què es dediquen, però que guanyen porrades de diners amb nul esforç. Sense cap indici de vida interior a la vista, la motivació principal del personatge és el sexe, un sexe immediat i amb l’endemà proscrit. Aquest mala peça de Brandon revisa totes les pàgines de contactes a l’abast, es fa palles als lavabos de la feina, contacta amb prostitutes i mira de lligar al metro. Un mal dia, la seva germana Sissy truca a la porta demanant refugi temporal. Sissy carrega a les seves espatlles una bona dosi de fractures sentimentals a més d’una preocupant propensió als intents de suïcidi; però esdevé sobretot un testimoni molest de l’addicció del seu germà.

La vergonya a la qual al·ludeix el títol és tant la de l’addicte que se sent observat, com la que sentim nosaltres, de forma aliena (o sigui “vergonya aliena”), davant de pulsions difícils de compartir. L’afició malaltissa al sexe deu de ser una de les més difícils de comprendre, ja que duem anys convencent-nos que és la cosa més natural del món i que no hi ha pecat, si hi ha consentiment. El film —l’estudi molt ben exposat d’un personatge particular que no evolucionarà durant el seu metratge— vol imaginar-se imparcial; però l’apoteosi final de l’abjecció (on el nadir sembla ser la visita a un club gai), subratllada per un frenesí de violins de la banda sonora, apunta més aviat a una lectura moralista.

McQueen, artista plàstic com és, ho despulla tot amb fons d’abstracció geomètrica i amb escenes que duren més del que es podria considerar raonable, sovint amb la benvinguda música de Bach. Carey Mulligan, com a germana desvalguda, està perfecta i a punt d’esdevenir la imatge essencial (vegeu “Drive”) de la fragilitat al cinema contemporani. En quant a Fassbender, actor absolutament físic, capaç de passar de Cronenberg a Tarantino sense moure una cella, es lliura a aquest projecte amb entusiasme que qualificaria de contagiós, si no fos tan desagradable el seu paper. Demostra, això sí, dots indiscutibles, que un opinador menys frívol consideraria irrelevants, però que a mi em semblen dignes de crits d’alegria. Coses d’actuar a pèl i sense xarxa.

Mai el sexe, el fàstic i l’horror han estat tan a prop nostre. Aneu a veure “Shame” de Steve McQueen. Millor una pel·lícula que deixi una mica de marro a la consciència, que les festivitats solipsistes habituals (“The Artist”) o compartides (“Hugo”).