Foc creuat

L’obra “Incendis” de Wajdi Mouawad es pot tastar en dos sabors diferents: en el seu format original com a obra de teatre creada l’any 2003 o bé com a pel·lícula del 2010 firmada pel quebequès Denis Villeneuve i nominada als Oscar del 2011 com a millor pel·lícula de parla no anglesa. Per casualitats de la vida que tenen bastant a veure amb el fet que la peça s’està representant aquests dies al Romea, hem vist les dues versions amb pocs dies de diferència. Un cop completada l’experiència, crec que fou un error començar per l’obra cinematogràfica, que era cronològicament posterior a la teatral; però tot plegat ha servit per reflexionar sobre com són de diferents aquestes dues arts.

Tant en el gust vainilla com en el gust xocolata “Incendis” explica la mateixa història. En morir la seva mare, els bessons Jeanne i Simon reben la missió testamentària de buscar el seu pare i el seu germà perduts. Germà i germana retornaran al país natal de la mare (un innominat Líban, tant a la versió teatral com a la fílmica) per descobrir la història de la seva família que fins el moment els hi havia estat ocultada. la història desplega amb lentitud un trencaclosques en dos temps diferents: les experiències de la mare a un país en guerra i les investigacions dels bessons al mateix país, ara marcat per la postguerra. Els dos fils acabaran trobant-se en un desenllaç terrible que remet directament a la tragèdia grega.

Com ja he suggerit, havent vist primer el film, la peça teatral se’n ressent per això mateix, per ser teatral. La trama obliga els personatges a molts desplaçaments, tant al Canadà com al país innominat i, mentre que al cinema això es pot mostrar de forma molt física i sense gaires paraules, sobre l’escenari cal fer que els actors caminin en cercle i que la mare, que a la pel·lícula viatjava sola, requereixi la companyia d’una amiga a qui poder explicar les coses que va veient. L’intel·ligent guió soluciona visualment algunes dels girs més punyents de la història i, al seu costat, els equivalents teatrals sonen massa retòrics. L’obra cinematogràfica dura unes generoses dues hores i deu minuts; però les tres hores i quart del teatre són potser excessives, sobretot en un epíleg que deixa esllanguir l’efecte de la revelació final. A la pel·lícula, els diàlegs són els justos, mentre que la realitat política està ben delimitada amb un conflicte clar entre cristians i musulmans; al teatre, l’enfrontament té un aire més abstracte i els diàlegs, amb la repetició d’alguns leitmotivs, insisteixen en aquesta mateixa direcció.

“Incendies” la pel·lícula és molt recomanable i compta amb una gran interpretació de Lubna Azabal, que fa de mare. Si us la trobeu, no li feu fàstics. Això no vol dir que els “Incendis” del Romea siguin un esforç menor, tot el contrari. Oriol Broggi, fidel al seus plantejaments minimalistes i suggeridors que tants seguidors li han conreat als espectacles que ha presentat a la Biblioteca de Catalunya, posa el clàssic Romea potes enlaire i trasllada l’escena al bell mig del pati de butaques (hi ha unes grades d’espectadors sobre l’escenari). Una superfície de sorra, un teló, un moble de despatx i poca cosa més poden ser elements extremadament persuasius, si es posen a les mans adequades. Broggi brilla quan, amb aquesta escassetat de recursos, posa en escena imatges tan colpidores com els aspersors de sang o el combat de boxa, clar homenatge al “Toro salvatge” de Scorsese.

La decisió que tots els personatges principals (pares, mares, fills, germans i amants) recaiguin sobre dos únics actors, pot resultar desconcertant al principi, encara que “a posteriori” sembli justificat. Com que els dos actors que duen a terme aquesta tasca titànica són Clara Segura i Julio Manrique, no crec que hi hagi motius de protesta. La Segura està especialment brillant en els seus moments de ràbia i desesperació, encara que eventualment la seva dicció esdevingui confusa. En Manrique mostra una ductilitat i una potència marca de la casa, capaç de passar de colèric boxejador a infermer bonàs en un petar de dits. Confesso que la seva escena del franctirador em va produir una mica de vergonya aliena, però això és més culpa del text que d’aquest excel·lent actor. La resta d’actors fan de comparses sense grinyolar, amb l’excepció de Xavier Boada, que té un paper una mica més important com a notari i executor testamentari. Ja a la pel·lícula em va semblar un paper inflat, i a l’obra teatral queda clar que funciona com a alleugeriment còmic entre tant de drama, però no deixa de ser un pesat, de la qual cosa l’actor no en té cap culpa.

La crítica ja ha sentenciat que no hi ha millor espectacle teatral a Barcelona que aquest “Incendis” del Romea (i de Wajdi Mouawad, i de Broggi, i de Segura i de Manrique). Correu-hi tots i totes, si us agraden les arts de Tespis, porteu-hi mocadors per plorar de gust i gaudiu de tres hores de mal rotllo enormement satisfactòries.