E-stoievski

Aquestes passades festes nadalenques m’han deixat un e-reader a les mans. Perquè l’aparell funcioni cal fer clics i connexions diverses, descarregar-se programes i jurar sobre la Bíblia que mai no subhastaràs la teva mare. El peatge és alt i ja m’estudiaré amb calma les clàusules del contracte, quan tingui una mica de temps i paciència. Començo a tenir clar que, si el toco despistadament i planto un dit a la pantalla, se’m passa pàgina de manera involuntària. Però reconec que és molt còmode per la lectura a l’autobús o ajagut al llit, sobretot si m’imagino que milers de pàgines potencials pesen tan poc. Ja explicaré alguna cosa més quan decideixi comprar legalment un llibre de bits.

 
De moment m’he posat a llegir un dels dos títols gratuïts que hi venien incorporats (el manual d’instruccions no compta). Com que l’altre era el familiar retrat d’un tal Dorian Gray, m’he decantat pel “Crim i càstig” de Dostoievski, encara que no consti ni editorial ni traductor. Suposo que, com ja pertany al domini públic, deu córrer per la xarxa orfe de pare i mare. Em pregunto quin control de qualitat hi ha sobre aquestes obres de lliure circulació i sobre les seves cosines piratejades, però ja dic que d’això en parlaré un altre dia quan hi estigui més avesat. De totes maneres he d’aclarir que, sense cap text amb el qual comparar-la, la traducció m’ha semblat correcta. L’única pega seriosa que hi he trobat és que els guions llargs apareixen com signes d’interrogació; espero que serà un problema de l’edició i no de l’aparell.

Un detall que m’ha fet gràcia és que al final del llibre hi ha allò tan interactiu de “si li ha agradat el llibre, vegi que han descarregat usuaris similars a vostè”. La llista de propostes tira de clàssics com el Quixot, “David Copperfield”, “L’origen de les espècies”, “La metamorfosi” i “El camino del arco” de Paulo Coelho. Ja es veu que, com a llibreter de capçalera, no té preu.

Des de la meva exposició, potser massa prematura a “Els germans Karamazov”, fugia de Dostoievski com qui escapa de la pesta i ha estat aquesta andròmina la que me l’ha tornat a posar a les mans. Diuen que hi ha dos tipus de persones: els que són de Tolstoi i els que són de Dostoievski. Tota la vida m’havia considerat dels primers i no crec que canvii d’opinió, encara que l’experiència ha estat interessant, si no plasent.

 
El cèlebre Raskolnikoff mostra indicis de deliris megalòmans des del principi, però així que decideix assassinar l’usurera, s’embolica de mala manera, comet bestieses imperdonables i no treu profit del seu crim. És un tipus de personatge exasperant —imagino que molt típic de l’autor—, capaç de passar de l’eufòria a la depressió d’un paràgraf al següent. Avui dia li diagnosticarien un trastorn bipolar com una datxa de pagès. Amb un protagonista tan ximple i antipàtic poc poden interessar els seus remordiments, els seus atacs de pànic i els seus deliris místics durant més de 500 “pàgines”.

És clar que per amanir el suspens hi apareix tot un munt de personatges, tots ells propensos a l’art de la digressió, el circumloqui i el pur parlar per parlar. Per descomptat tots porten noms perfectament intercanviables i costa déu i ajuda distingir Ilia Petrovitx de Piotr Pavlovitx (però aquest és el mal, conegut, de la novel·la russa). Les anades i vingudes d’aquestes figures, que acaben topant-se les unes amb les altres pertot arreu, fa pensar que Sant Petersburg al segle XIX devia de ser no gaire més gran que Rupit. És cert que la majoria d’ells viuen a la misèria més extrema, encofurnats en apartaments compartits, on els febles envans permeten que tothom estigui ben informat dels secrets del veí. Així, evidentment, no es pot cometre un crim en condicions.

A Dostoievski li devia anar molt el traç gruixut i les situacions tremendes. L’estudiant Raskolnikoff, a més de matar l’usurera a cops de destral, es carrega de propina a la germanastra beneitona d’aquesta sense que vingui gaire a tomb. Hi apareix un exfuncionari borratxo, incapaç de mantenir la seva nombrosa família. Acaba sota les rodes d’un cotxe de cavalls. La seva dona, tísica, embogeix poc després. La filla gran, tota una Maria Magdalena, es prostitueix per fer-se la setmanada... Els fills petits acaben a l’orfenat. Bé, una alegria tot plegat.

Una cosa que sí m’ha agradat és el final, i no ho dic de conya. Llàstima que després hi hagi un apèndix que relata el que va passar els mesos i anys següents; però el final és sec i contundent, com ho ha de ser un bon final, un alliberament després de la prolixitat de tantes pàgines agòniques:

—Fui yo— empezó a decir Raskolnikof.
—Beba.
El joven rechazó el vaso y, en voz baja y entrecortada, pero con toda claridad, hizo la siguiente declaración:
—Fui yo quien asesinó a hachazos, para robarles, a la vieja prestamista y a su hermana Lisbeth.
Ilia Petrovich abrió la boca. Acudió gente de todas partes. Raskolnikof repitió su confesión.