Desert (1939; 1950; 1971)

“Tintín al país de l’or negre”, que ara toca comentar, és un àlbum irregular que difícilment figura entre els títols favorits de la majoria dels aficionats. Fins i tot un lector infantil, disposat a seguir l’aventura sense gaires manies, percep que alguna cosa no rutlla; no diguem doncs un lector adult. La seva accidentada gestació explica satisfactòriament la fractura interior que li és congènita. Hergé va començar a dibuixar el successor de “El ceptre d’Ottokar”, que llavors s’identificava simplement com “Al país de l’or negre”, l’any 1939. El guió parlava d’amenaces de guerra i d’un complot ordit pels alemanys per sabotejar la gasolina, motor de tota ofensiva bèl·lica.

Quan uns alemanys de debò, que no eren per cert gens amics de les historietes dibuixades, envaïren Bèlgica, Hergé va haver d’interrompre la publicació d’una aventura de temàtica tan conflictiva. N’encetà una de nova a “Le Soir” (“El cranc de les pinces d’or”), encara inspirada pels paisatges del desert, ara traslladats d’Aràbia al nord d’Àfrica.
Hergé, que sense dubte era un perfeccionista que no suportava tenir una obra a mig acabar, va reprendre l’aventura l’any 1949. Havien passat deu anys des del moment que el doctor Müller abandonava Tintín enmig del desert. Entretant moltes coses havien canviat a l’univers Tintín: la més important, l’aparició del capità Haddock, però també la de Tornassol i Moulinsart. L’autor va haver de fer filigranes per encaixar l’aventura prevista a la nova situació. Així, per justificar l’absència del capità, inclogué una vinyeta a la pàgina 3 on aquest (amb Néstor circumspecte al seu darrera) informa Tintín que l’han mobilitzat davant de l’amenaça de guerra. El capità no reapareix fins la pàgina 54, sorgit del no res per salvar Tintín en un paper de “deus ex machina” per la patilla. Els seus intents per justificar la seva inusitada irrupció (“Es alhora molt senzill i molt complicat…”) es veuen interromputs contínuament pels esdeveniments i finalment desisteix, deixant el lector a les fosques sobre el motiu de la seva presència a Wadesdah. En quant a Tornassol, és mencionat a la penúltima pàgina en relació a les anàlisis que està fent dels comprimits N14. Una carta seva conté una foto de Moulinsart en runes a causa dels seus experiments.

De totes maneres, deixant de banda aquests funambulismes per conciliar dues èpoques, el guió conté bastants punts confusos. Al principi de la història, tant Tintín com els Dupondt s’embarquen en missió secreta al mateix petrolier sense que aparentment coincideixin en tota la travessa. En arribar a Haifa tant els Dupondt com Tintín són detinguts per amagar documents secrets a les seves respectives cabines sense que s’expliqui en cap moment qui els ha volgut inculpar i el perquè. Per cert, hi ha un detall que no vaig entendre de petit i continuo sense entendre: per què el mariner dolent descobreix que els Dupondt són policies per la sola de les seves sabates? És a la pàgina 9. Si algú m’ho aclareix, li ho agrairé.

Continuo amb les indefinicions de l’àlbum, que està marcat per un ambient de guerra imminent. Potser l’any 1939 no calia donar més explicacions, però llegit avui dia aquest antagonista no mencionat converteix la situació en pura entelèquia abstracta. Els canvis de la situació política a Palestina l’any 39, el 50 i el 71 (dates de les diverses versions de la història) fan que totes les escenes que segueixen a l’arribada a Haifa variïn considerablement. A la meva versió dels 50, encara hi apareixen terroristes sionistes i soldats britànics de faldilla escocesa. Tinc entès que a la versió més recent, la geografia ha esborrat tots els signes que la puguin acostar a la realitat i s’ha aplicat una pàtina d’arabització a totes les forces en conflicte.

Dit això, “Tintín al país de l’or negre” és un títol força divertit, potser perquè els Dupondt gaudeixen de moltes oportunitats per lluir-se, tant en el seu vessant camaleònic (impagables en vestit de bany al bell mig del desert), com en l’exhibició de la seva inesgotable estultícia. Hergé, com ja havia fet a “Les 7 boles de cristall”, escenifica la seva particular Comèdia Humana i reprèn personatges d’aventures anteriors. El més important és el malvat doctor Müller, a qui havíem conegut a “L’illa negra”, i que aquí fa de la seva clara filiació alemanya una justificació políticament correcta en temps de postguerra. Oliveira da Figueira reapareix, rescatat de la llunyaníssima “Els cigars del faraó” i, en el moment que s’engega una ràdio apareix insospitadament Bianca Castafiore interpretant Margarita (què si no?)

Els dos personatges que aquí s’incorporen al canon, l’emir Ben Kalish Ezab (autoritari, sentimental, retòric) i el seu insofrible fill Abdallah (de la pell del diable) constitueixen dues bones troballes que oferiran rèdits més endavant.

“Tintín al país de l’or negre” pateix d’un principi i un final separats per una desena d’anys. La manera antiga i la nova, es podria dir. No connecten gaire bé; però encara m’engresca menys l’aventura que ara ve.