El temps de la raó i les raons del temps (2 de 2)

Vist aquí

I ara tornem al problema inicial; de debò no era possible expressar el temps de forma més racional en un sistema decimal, com fem amb la resta de mesuraments? Els fills de la Revolució Francesa, els mateixos que havien posat ordre a les unitats de longitud, superfície, volum, capacitat i massa, es posaren a la feina i a finals de 1793 instauraren el temps decimal. A partir d’aquell moment, el dia constaria de 10 hores decimals (per tant, cadascuna durava 144 dels nostres actuals minuts); l’hora decimal es dividiria en 100 minuts decimals que equivaldrien a 86,4 dels nostres segons; i el minut decimal en 100 segons decimals (cadascun equivalent a 0,864 dels nostres segons).

En principi sembla un sistema coherent que té un únic inconvenient de pes: l’obligació que implica comprar-se un rellotge nou per poder anar a l’hora. Es planteja també, és clar, un problema psicològic, ja que tothom té una composició mental del que dura un minut o una hora i del que es pot fer en el seu transcurs. Segurament, a l’inici les hores decimals se’ls devien fer molt llargues (sobretot a les parteres), però l’ésser humà acaba acostumant-se a tot i, si ara paguem en euros com la cosa més natural del món, per què no podríem fer servir el temps decimal sense dolor?

Més complicat va ser acceptar el nou Calendari Republicà, dissenyat sota idèntica fal·lera decimal. Davant de l’embolic dels nostres mesos de longitud variable (que alguns no aprenem ni al llarg de tota una vida), els revolucionaris establiren mesos de 30 dies clavats i els batejaren amb noms inventats que evocaven els fenòmens meteorològics lligats al pas de les estacions. L’any començava amb l'equinocci de tardor, amb Vendémiaire, Brumaire i Frimaire; després l’hivern: Nivôse, Pluviôse i Ventôse; la primavera: Germinal, Floréal i Prairial; i finalment l’estiu: Messidor, Thermidor i Fructidor. Com es pot observar, les terminacions de cada mes s’agrupaven estacionalment. No és tan evident observar que aquestes denominacions no tenen cap vocació universal, ja que res no pot resultar més incongruent que viure el Nivôse (que significa nivi i comença a finals de desembre) a l’estiu austral, per exemple.

Aquests dotze mesos tan assenyats no acabaven de completar l’any natural, així que els cinc o sis dies restants s’afegien matusserament al final del període sense més explicacions. A l’any de traspàs se l’anomenava “Sextile” i al període de quatre anys que culminava amb un bixest, “Franciade”. Eren temps excitants, inventius i una mica poca-soltes. Com a oposició al santoral catòlic, dedicaren cada dia de l’any a un animal, una eina, una planta o una pedra. El 7 de Vendémiaire, per exemple, és consagrat a la pastanaga.

Bé, ja hem rigut prou. Aquells mesos de 30 dies inamovibles es dividien en tres setmanes de 10 jornades. Els dies de la setmana esdevingueren (llegiu-les, si us plau, com paraules agudes amb un lleuger accent d’inspector Clouseau) Primidi, Duodi, Tridi, Quartidi, Quintidi, Sextidi, Septidi, Octidi, Nonidi i Décadi. Al desè dia, es descansava. Sí, heu llegit bé, calia que passessin nou dies per tornar a prendre’s un repòs. L’ésser humà pot aguantar moltes coses, però porta malament que li toquin les seves hores de lleure. Aquest fou un dels motius pels quals aquest calendari va acabar fracassant.

Les església catòlica, que havia estat abolida per la Revolució, fou restablerta pel Concordat de 1801 i el primer que reclamà fou que li retornessin la santedat dels seus diumenges. Es recuperaren així els set dies de la setmana amb els seus noms tradicionals, tot conservant la resta d’idiosincràsies del calendari. Napoleó abolí finalment aquell deliri que havia durat 12 anys l’u de gener de 1806. Encara reviscolà durant 18 dies a la Commune de París de 1871, per demostrar que ens agrada ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Els soviètics van fer experiments similars entre 1929 i 1940 amb setmanes primer de 5 i després de 6 dies; però finalment hagueren de reconèixer que la setmana de 7 dies és un dels grans invents de la humanitat.

Per si algú hi té interès, avui és Quartidi 4 del mes Ventôse de l’any CCXX, dia dedicat a l’humil olivella (vista a continuació).