Món de mones

Fa unes setmanes els mitjans de comunicació van anar plens d’una notícia que, en paraules seves, revolucionaria el món de l’art. El fet és que, amb la intenció de col·laborar amb una exposició que es farà a París sobre Leonardo, la gent del Museo del Prado va decidir treure la quisca a una pintura que tenien oblidada al soterrani i, un cop restaurada, descobriren que el resultat era una còpia prou apanyada de la celebèrrima Mona Lisa, cosa que es van afanyar a comunicar a la premsa amb fanfàrries de notícia bomba.

Faig un incís. No sabria dir el perquè, però és un fet indiscutible que el retrat de la Gioconda és el quadre més famós del món, el paradigma del Gran Art per a la majoria, el souvenir per excel·lència que t’has d’endur del Louvre, motiu que aglutina multituds amb el mòbil-càmera a la mà i fa impossible gaudir-lo a pleret (segons la Wikipedia, la mitjana de permanència davant d’aquest oli pintat sobre fusta d’àlber, és de quinze segons). La veritat és que tanta sobreexposició cansa (ves que Dan Brown no hi tingui també alguna cosa a veure) i la Mona Lisa aquesta acaba semblant el súmmum del “kitsch”. Enteneu-me, el quadre és molt bo, el quadre és fins i tot sensacional; però n’hi ha molts altres de la mateixa categoria i el món de l’art no s’hauria de guiar pels mateixos paràmetres del “hit parade”. Permeteu-me que jo, mentre les masses eclipsen l’obra, me’n vagi a Cracòvia a visitar l’encisadora dama de l’ermini. Fi de l’incís.

Tornem al Prado i el seu anunci explosiu. Explosiu? L’existència de la còpia d’una obra mestra no representa cap novetat: els museus són plens de còpies de l’estatuària grega i romana, els exàmens són plens d’intents de còpia del que ha escrit el primer de la classe i potser els artistes rupestres ja es copiaven els uns als altres. Els museus decents només exhibeixen una còpia, si és prou reeixida, i mai la presenten com a peça estrella. Els del Prado, en canvi, quan aquest succedani retorni de París, pensen penjar-lo a una sala on estarà acompanyat de noms com els de Rafael o Botticelli.

Els motius per la sacralització del quadre em sonen febles. Diuen que va ser pintat per un membre del taller de Leonardo pràcticament al mateix temps que l’original. Que algú m’expliqui com s’han pogut datar dues pintures de fa 500 anys fins a fer-les pràcticament contemporànies, dia més, dia menys. Diuen els experts del Prado, una mica per dir i també per fer-se auto-bombo, que així aprendrem com pintava el Mestre. Les conjectures han intentat fins i tot identificar l’autor d’aquesta còpia. Hi ha qui diu que era un espanyol, per allò d’escombrar cap a casa; però, si ja del famós Leonardo poc se sap de cert, investigar el seu taller és pura quimera. La còpia llueix colors de nou ric, però les faccions de la retratada són clarament inferiors a l’original.

Poc importa, les institucions culturals actualment funcionen com empreses i estan obligades a obtenir beneficis i, si cal crear una “notícia”, doncs es crea i, apa, a afartar-se de vendre samarretes i tasses amb la cara de la Mona Lisa bis. Fa poc el descobriment d’un Bruegel al mateix Prado va merèixer molt menys rebombori, quan allò sí que era una primícia. Però, des que fa dos dies aquesta còpia s’exhibeix a una de les sales del museu, un munt de badocs s’amuntega davant del quadre com si es trobessin davant de la vuitena meravella. Haurien de penjar-hi al costat un cartell de “Anunciado en televisión”.