Li pot passar a tothom (i, de fet, li passa)

Crec que em comença a cansar Paul Auster, un autor que fins fa poc seguia religiosament. La seva darrera novel·la (“Sunset Park”) no l’he llegida ni sento especials ganes de fer-ho i, si vaig decidir tastar el seu “Diari d’hivern” (a Edicions 62 en una bona traducció d’Albert Nolla), és pel meu interès creixent pel gènere memorialístic.

Auster, com altres autors metòdics i prolífics (penso en Woody Allen, Camilleri o la Nothomb), no pot deixar passar un any sense que es faci pública una de les seves obres. Potser mancat d’inspiració per construir una nova ficció, un gener de 2010 a punt de complir els seixanta-quatre anys, inicia aquest diari com una forma de constatar que s’està fent vell i que potser és hora d’enfrontar-se a la pròpia mortalitat.

“Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona del món a qui cap d’aquestes coses no passaran mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom”.

Aquest pensament crepuscular, no per evident deixa de tenir la seva gràcia, i el lector confiat es deixa portar per on l’autor li vingui de gust. Aviat es fa evident que no hi ha un pla preconcebut i que Auster va explicant el primer que li passa pel cap, sovint utilitzant el fàcil recurs de les llistes: les cases on ha viscut, les formes diverses com han mort els seus familiars, les dones que ha estimat, les malalties venèries que ha patit… Quan comença a recitar per la seva marca comercial un llarg reguitzell de llaminadures que alegraren la seva infantesa, em venen ganes de tancar el llibre definitivament. I és que Auster ho dóna tot per bo per tal d’anar omplint fulls (encara em pregunto perquè esmerça dues planes per explicar amb detall l’argument d’una obscura pel·lícula de sèrie B). De tant en tant, entre tanta banalitat, es troba un fragment reeixit —penso, per exemple, en l’epifania viscuda durant un assaig de dansa contemporània—, que brilla per contrast com una perla entre el fang. Si la lectura del llibre té un efecte beneficiós és potser el de fer-nos adonar que la nostra pròpia vida és molt més interessant que la de l’escriptor de Brooklyn.

Confesso que no conec “La invenció de la solitud” ni “A salto de mata”, les seves anteriors obres autobiogràfiques, fet que potser delata el meu decantament recent per la literatura confessional; però, pel que deixa entreveure “Diari d’hivern”, les revelacions més contundents i pintoresques fa temps que són editades en negre sobre blanc i el que trobem aquí són deixalles de la seva biografia. Per descomptat, Auster domina la seva prosa, tan elegant i tan desproveïda d’additius: és un encantador que ens podria fer-lo seguir fins a la fi del món, ens expliqués el que ens expliqués; però el que fa a “Diari d’hivern” ho hauria pogut escriure fins i tot adormit.

Potser fer-se vell implica tornar-se mandrós i negligir el control de qualitat. Benvingut, Paul, a l’hivern de la teva vida!