L’oblit més trist

Passa el temps i augmenta la vida viscuda amb el seu inevitable bagatge de records, records que sempre em semblen insuficients, indignes de representar més de mig segle d’existència, com si mesurés els meus rèdits vitals a pes de memòria. Milers i milers de dies que no han deixat cap rastre, caselles en blanc d’un full de calendari. I encara el que recordo (o crec recordar) apareix retallat, incomplet, un breu flaix entre dues desmemòries, sense antecedent, ni conseqüent, ni trellat, punts ordenats en el temps als que anomenem biografia.

Cert que la memòria premia als que la treballen activament i amb esforç analític podem recuperar retalls que crèiem oblidats, quan només es trobaven postergats lluny de la primera línia de la consciència. Però mai no en tinc prou i voldria rescatar tots els quès i els coms i els perquès de tantes hores sense contingut, perquè ser que vaig ser-hi i no precisament en coma.

De vegades dubto, però, dels records que em queden, sobretot dels més antics, bastits potser més pel que t’havia explicat un munt de vegades la mare, ajudada pel testimoni de velles fotografies en blanc i negre, que no pas per vivències pròpies. Però també els més recents potser els hem expurgat d’inversemblances i els hem anat transformant per conformar-los a la lògica d’un relat coherent que s’acordi al nostre jo. És clar que aquestes cabòries són absolutament personals i poc transferibles i que cadascú gestionarà les restes de la vida de forma diferent, alguns tendiran a rememorar vivències sensorials, d’altres s’aferraran a dades, dates i nombres… Ni tan sols ens posarem d’acord a precisar l’edat dels nostres records més antics. Els meus els dataria cap als cinc anys, el que (després d’una enquesta d’urgència sense cap valor científic) no consideraria molt precoç, però tampoc massa tardà.

Sembla però que, llevat de casos excepcionals que mai no m’acabo de creure, els nostres primers anys són un impenetrable forat d’oblit. Pensava precisament en això mentre observava el meu nebot. Molts ja sabeu per experiència com és de fascinant contemplar els primers anys d’una criatura, però a mi m’ha vingut de nou i m’ha fet adonar-me que no hi ha moment més fenomenal en tota una vida. Aquests dos o tres primers anys són per qui els viu com la creació del món i, de manera molt bíblica, s’inicien amb un “que es faci la llum”. I la llum apareix, i de seguida els sons, les textures, la calor i el fred, els colors, el dolor, la gana, la son. Davant d’aquesta allau sensorial és comprensible que l’aprenentatge sigui llarg. Comences a identificar i experimentar el teu propi cos, les mans, els peus, els ulls, les orelles… Aprens a fer-lo obeir: agafar objectes, girar-se panxa avall, anar de quatre grapes, caminar, pujar i baixar escales, obrir portes i tancar-les i obrir-les (adores la repetició). Te n’adones també que no estàs sol: reconeixes les persones que t’envolten, interactues amb elles, comences a comunicar-te mig conscientment, emets sons instintius per entrenar les cordes vocals, entens algunes paraules, les repeteixes fins a descobrir meravellat que les paraules poden tenir un efecte sobre la realitat.

Acabes d’aterrar a un univers nou, tot ell per explorar, amb la circumstància agreujant que no hi ha hagut un univers anterior i que possiblement aquest serà l’últim que coneixeràs. I penses que d’aquests anys d’estremiments i trepidacions no ens quedarà res a la memòria adulta. Sospites, i ara improviso sense cap base científica, que la memòria està lligada al llenguatge i que fins que no aprenem a parlar no som capaços de fixar les nostres experiències per tal de poder-les recuperar més tard.

Potser és irreparable llei de vida i està bé que sigui així, però no deixa de produir-me melangia que vivències tan comunes, tan humanes, infinitament més interessants que les portes de Tanhauser, es perdin també en un trist oblit, com llàgrimes a la pluja.