Les vides d’Hergé (1 de 2)

Molt sovint la biografia dels artistes no té ni molt menys el mateix interès que pot suscitar la seva obra. Un dels casos més flagrants que em ve al cap és el d’Antoni Gaudí, el nostre català universal per excel·lència, a qui per la seva rellevància se li han dedicat pel·lícules, musicals i fins i tot òperes, sense que cap d’elles hagi sigut capaç d’ocultar com d’anodina va ser la seva vida.

D’entrada amb Hergé passa una cosa semblant. Ja l’any 1975, en el seu llibre de converses amb Numa Sadoul (Juventud, 1986), l’autor s’entestava a presentar-se com una figura grisa i plana, obligat a aparèixer sota els focus de la celebritat només per culpa de la seva creació més memorable, és a dir Tintín. Malgrat l’interès que per a tot tintinià representava aquest testimoni de primera mà, el llibre passava de puntetes pels episodis més conflictius per oferir una visió apta per a lectors de 7 a 77 anys.

La versió “oficial” de l’any 1996 (editada a Destino el 1997), a càrrec de Pierre Assouline, mirava d’introduir el context dins de la biografia, especialment durant el període tan complicat de l’ocupació alemanya. Assouline, intel·lectual respectat per les seves biografies de l’editor Gallimard i de Simenon (un altre belga universal) és una figura literàriament molt influent, que a més firma un bloc de referència a “Le Monde”. Mai no va conèixer Hergé en persona ni es declara boig per Tintín, dos detalls que el converteixen en narrador dubtós o objectiu segons qui faci la crítica. El llibre aborda per primera vegada seriosament els punts més foscos de la vida d’Hergé; no tan sols el seu paper durant la guerra, sinó també les seves depressions i el fracàs del seu primer matrimoni. És en qualsevol cas la biografia canònica del dibuixant, aprovada tàcitament pels seus hereus.

Però de bibliografia entorn Tintín i el seu pare no anem precisament escassos i, ran el meu reviscolament recent envers la matèria, m’han caigut a les mans alguns títols que no coneixia. El primer, força lleuger, és el còmic “Les aventures d’Hergé” (Norma Editorial, 2011, també en català), obra del dibuixant Stanislas i dels guionistes Jean-Luc Fromental i José-Louis Bocquet. Es tracta d’una biografia dibuixada a partir de moments significatius de la vida d’Hergé (a l’estil “grandes momentos de la Humanidad”). Cada escena dura tres o quatre planes, sense solució de continuïtat, i encara que el llibre compti amb un apèndix onomàstic, pot resultar obscur pels que no estiguin familiaritzats amb els detalls de la vida del retratat.

El dibuix de Stanislas em sembla d’una línia clara aproximativa i cantelluda, que no molesta, però que es troba al límit del que pot ser acceptable; mentre que l’intel·ligent guió introdueix tota la iconografia de Tintín imbricada a la vida del seu autor. Com veurem a la segona part de l’apunt, similar és la tesi de Benoît Peeters. I és que algunes vegades la creació, si és prou potent, és capaç de devorar el seu factòtum.