Coet (1953)

Pel tercer i últim díptic feia temps que Hergé tenia la idea d’enviar Tintín a l’espai i s’havia documentat curosament sobre astronàutica abans de posar fil a l’agulla l’any 1950. La gestació de l’aventura es veié obstruïda per tantes complicacions com era habitual durant aquells anys. Hergé, imbuït d’una relació d’amor-odi per la seva criatura, decidí passar de tot i deixà la història interrompuda a la pàgina 29 de l’Objectiu: la lluna que tots coneixem amb Tintín ajagut a un llit d’hospital. Al “journal” Tintin, on la doble aventura es publicà sota el títol unitari d’On a marché sur la lune, l’últim lliurament abans del daltabaix informava a peu de pàgina de la fi de la primera part.

Hergé havia decidit fer-se fonedís i la broma durà 18 mesos. Primer se’n va anar d’acampada amb un amic per reviure els vells temps dels boy-scouts; més endavant es refugià a Suïssa, vora del llac Leman, on travà amistat amb Leopold III, el monarca belga exiliat per haver-se quedat al país durant l’ocupació alemanya. Probablement compartiren experiències sobre la incomprensió que desvetllen certes actituds en temps complicats. Quan finalment el dibuixant retornà a l’activitat, decidí crear els Estudis Hergé, única manera d’alleugerir l’estrès que li produïa dur sobre les seves espatlles tota la responsabilitat de la feina. Objectiu: la lluna encara es pot considerar una obra exclusiva de qui la firma; no es podrà dir el mateix dels àlbums següents.

Un pròleg, inexistent a l'àlbum, informava de l'origen del viatge de Tintín i el capità, tot enllaçant aquesta aventura amb la precedent.

Al darrer apunt d’aquesta sèrie ja vaig expressar el meu relatiu afecte per aquest episodi, opinió que va ser vivament contestada per un parell de comentadors. Lamento dir-ho, però després de la pertinent relectura d’Objectiu: la lluna, em reafirmo en el seu caràcter menor. Potser és que a mi la tecnologia m’importa poc i que avançar-se als temps que corren, l’única justificació de Jules Verne segons alguns, em sembla lamentable des del punt de vista literari. Tampoc m’excita que Tintín trepitgés el nostre satèl·lit gairebé vint anys abans que ho fessin Armstrong, Aldrin i, com es deia l’altre? (Michael Collins!, gràcies Wikipedia).

Hergé a Objectiu: la lluna sembla voler demostrar la profunditat de la seva documentació i omple les vinyetes d’explicacions científiques, logorreïques i abissalment avorrides, pròpies d’una aventura de Blake i Mortimer (quan, en realitat, Edgar P. Jacobs ja corria lliure en aquell mateix moment). En realitat, a l’aventura hi passa ben poca cosa: tot esdevé un compàs d’espera mentre es construeix el coet. Els múltiples gags físics del capità i els Dupondt, l’amnèsia de Tornassol o els invisibles espies que amenacen el futur del projecte, semblen meres tècniques de dilació per completar les 62 pàgines requerides i passar al que realment importa: el viatge pròpiament dit.

El pas de la revista a l'àlbum implicà diversos canvis de compaginació (la imatge de la pila atòmica definitiva és més gran i detallada), de coloració (els vestits protectors esdevindran de color taronja) i de guió (el capità ensopega amb un rail, no amb una bombona de gas).

Me n’adono amb sorpresa que a la meva edició castellana del 1958 Tornassol esdevé el professor “Mariposa”. Afortunadament aquesta arbitrarietat desaparegué de les edicions posteriors.

També cal dir alguna cosa del sobtat salt qualitatiu de Sildàvia, reialme rurità a “El ceptre d’Ottokar”, que aquí gaudeix d’una tecnologia puntera. Les mines d’urani, recentment descobertes, no són justificació suficient i la composició de l’equip, amb Tornassol, l’enginyer Frank Wolff i el senyor Baxter, suggereix una col·laboració paneuropea amb poca participació sildava. Però, per altra banda, es parla d’uns instruments òptics que han d’arribar de Jena (Karl Zeiss?), el que revela relacions amb el bloc comunista. I què fer dels misteriosos antagonistes a l’ombra, dels quals només sabem que es troben a milers de quilòmetres d’allí? Com ja passava al Congo i a L’estel misteriós, de forma més o menys dissimulada es dibuixa la confrontació entre Europa i Estats Units, potser un dels motius de la poca popularitat de Tintín a aquest país.

Afortunadament, les últimes planes amb els seus majestuosos cels nocturns, on es destaca l’icònic coet vermell i blanc, prefiguren la bellesa del títol següent. La nau que s’eleva sobre els Balcans és certament inoblidable i clou Objectiu: la lluna en un to immillorable.

Més canvis: les granotes dels protagonistes acabarien tenint colors personalitzats, però ens perdrem la insòlita imatge d'un capità quadribarrat.