Pensionistes exportats

Vist el tràiler de “The best exotic Marigold Hotel”, queda clar que no serà una obra mestra, però que contindrà prou elements positius per passar un parell d’hores d’agradable distracció. Tot i que el tràiler no enganya, conté pràcticament els millors gags i oculta que la pel·lícula, a més de comèdia, també té part de drama.

 
El punt de partida té una certa originalitat: set jubilats britànics es veuen impel·lits per diversos motius a viatjar a l’Índia, atrets per l’enganyosa publicitat de l’hotel del títol. En arribar a Jaipur descobriran que, enlloc del luxe asiàtic promès, han d'hostatjar-se a un establiment palatí, però decrèpit. L’enfrontament o adaptació als nous reptes culturals ocuparà els seus dies, mentre decideixen si aquest serà o no el seu destí final.

Encara que la pel·lícula té la vocació bàsica de complaure el seu públic, no costa entreveure-hi un comentari sobre l’incòmode paper que té l’anomenada Tercera Edat a la nostra societat occidental. Personatges com el del matrimoni arruïnat que cerca treure el màxim profit dels seus estalvis amb els preus del Tercer Món, el de la vídua que, farta de fer de mainadera dels néts, busca un nou marit, o el de l’anciana que fa turisme sanitari per saltar-se les llistes d’espera de la sanitat britànica reflecteixen problemes reals, encara que de forma superficial.

John Madden, de qui l’any vam veure l’interessant thriller “The Debt”, orquestra els diferents fils de la història de forma molt fragmentada i potser el film s’hauria beneficiat de l’eliminació d’alguna subtrama, perquè aquestes dues hores farcides d’esdeveniments respiressin una mica i no tinguessin un desenllaç feliç tan precipitat. La localització a Jaipur no abusa dels atractius turístics; però presenta un visió dels seus carrers sempre colorista, bigarrada i gens amenaçant.

Com a tota pel·lícula coral, la qualitat i interès de les trames implicades és molt variable; però aquí es compta amb un comodí guanyador en posar davant del repartiment alguns dels millors comediants veterans de l’escena britànica (i qui diu britànica, diu mundial). Certament, el que menys m’ha interessat són els tràngols del tanoca Dev Patel (el protagonista de “Slumdog milionaire”) per salvar l’hotel i convèncer la seva mare de les virtuts de la seva xicota. Els set protagonistes britànics estan impecables, però Celia Imrie, la vídua fogosa a la recerca de parella, i Ronald Pickup, el vell verd, tenen poca tela a tallar, si no és la d’afegir alguna nota còmica de vells indignes.

La trajectòria de la trama que afecta Maggie Smith, una dona racista i plena de prejudicis, es veu venir d’una hora lluny com acabarà (al cap i a la fi aquesta és una pel·lícula amable); però contemplar la Smith és sempre una festa, especialment quan en ple xoc cultural es posa a murmurar “l’infern!, l’infern!”, talment com Kurz a “Apocalypse now!”. Més substància tenen Penelope Wilton i Bill Nighy com un matrimoni en llarga descomposició, només salvat per l’absoluta bona disposició del marit. És una agradable sorpresa descobrir Nighy, qui habitualment fa papers una mica cràpules, brodar aquí el retrat d’un home pacient, considerat i empàtic. La Wilton, malgrat carregar el rol més antipàtic de la funció, mostra bé el patetisme amagat sota la seva pell d’harpia.

He deixat pel final els dos actors que disposen dels relats més emocionants, tots dos excel·lents i capaços de fer pujar el nivell d’aquesta pel·lícula lleugera. Tom Wilkinson és el jutge jubilat prematurament que, quaranta anys després, torna a l’Índia per retrobar el seu amor de joventut o potser l’amor de la seva vida. Wilkinson és d’aquells actors que amb molt poc expressen molt i confesso que aquest cop m’ha provocat m’ha provocat una furtiva llagrimeta. I què dir de Judi Dench? Aquí és una vídua recent que ha viscut sempre protegida per un marit que finalment s’ha revelat poc fiable. El seu viatge cap a una recobrada independència pot ser convencional sobre el paper, però interpretat per la felina Dench, esdevé el cor emocional de la pel·lícula.

   
De vegades res no ve més de gust que un plat conegut i reconfortant, preparat amb competència, amb bones interpretacions i algun moment d’emoció genuïna. “The best exotic Marigold Hotel” ho aconsegueix perfectament, deixa bon gust a la boca i, si s’oblida aviat, és perquè no n’hi ha més.