A Hard Rain’s a-Gonna Fall

Els actuals temps de recessió, d’inseguretat laboral i d’anunci de canvis a pitjor han propiciat darrerament una profusió de narratives apocalíptiques de les quals “Take Shelter” (“Refugia’t”), segon film de Jeff Nichols, podria ser un atípic exemple.

Curtis Laforche (Michael Shannon) és un obrer d’una explotació sorrera que viu amb la seva esposa Samantha (Jessica Chastain) i la seva filla sord-muda a un punt indeterminat del Midwest americà. Al principi de la pel·lícula tot sembla somriure a aquesta família normal i corrent, quan se’ls comunica que aviat operaran la seva filla per posar-li un implant que pal·liarà la seva sordesa. Tanmateix, Curtis comença a tenir somnis amenaçadors (una tempesta que s’acosta, estranys que l’agredeixen, el seu gos que l’ataca…) i els interpreta com a premonicions serioses davant de les quals cal actuar.

Per altra banda, atès que hi ha antecedents d’esquizofrènia a la seva família, es pregunta si totes aquestes visions no seran els primers indicis de la malaltia mental. Curtis busca ajuda psiquiàtrica, sense comunicar-ho a la seva família. Entre aquestes dues forces oposades, la del do profètic i la de l’admissió de la follia, el protagonista cau en una espiral delirant que l’aliena de la comunitat i amenaça amb el desmembrament de la seva llar.

Jeff Nichols manega molt bé tots elements al seu abast per aconseguir dues hores d’angoixa i tensió sostinguda: des dels cels inacabables de les planes centrals americanes, fins a la música impactant de David Wingo, passant per la utilització molt ben dosificada dels efectes especials i un entorn d’una vulgar quotidianitat que potencia l’estranyesa de les obsessions de Curtis. Michael Shannon, actor especialitzat en personatges tèrbols i turmentats (“Revolutionary Road”, “Boardwalk Empire”), porta sobre les seves espatlles tot el pes de la pel·lícula i ho fa de forma excel·lent, mostrant no només els seus dimonis interiors, sinó també la preocupació genuïna pel benestar de la seva família. I Jessica Chastain, que l’any passat no devia parar de treballar (“L’arbre de la vida”, “El deute”, “Criades i senyores”), fa d’un paper que podria ser subsidiari una creació plena de fragilitat, però també de determinació i lleialtat.

Tot i ser una pel·lícula molt personal, fa venir al cap altres títols recents, com la fluixa “L’incident” de M. Night Shyamalan, per la seva presentació de la natura com a amenaça pels humans, o “Melancholia” de Lars von Trier, per la seva visió de l’apocalipsi com una qüestió personal. “Take shelter” trasllada l’angoixa de Curtis a l’espectador, que no sap si es troba davant d’un film sobre la fi del món o bé una pel·lícula de terror psicològic (i quin terror hi ha pitjor que la por de tornar-se boig?). Incòmoda, absorbent i brillant metàfora dels temps presents.