La culpa no era del disonaure

Al sempre interessant bloc que escriu a l’Ara el biòleg Daniel Closa llegeixo dos apunts que, en principi, no tenen res a veure, però que jo m’afanyo a relacionar.

El primer apunt parla de la prohibició a les escoles de Nova York d’anomenar segons quins termes als exàmens que passen els seus alumnes. Tal com es llegeix, sembla que les autoritats escolars miren de no estressar els seus estudiants amb conceptes que podrien ser conflictius per a alguns d’ells. La llista, on hi apareixen coses tan aparentment innòcues com els aniversaris, els balls, els extraterrestres, les “celebrities”, els animals antropomòrfics o els dinosaures, no es vol presentar com una mostra de censura sinó com una mesura perquè ningú no sigui discriminat per les seves creences. Al·leguen, per exemple, que la menció als dinosaures podria trasbalsar els nens (i les nenes) de conviccions creacionistes; mentre que les festes d’aniversari podrien ofendre els Testimonis de Jehovà, ja que aquest credo no les celebren.

Ara podem fer una mica de conyeta amb això de la correcció política i amb com poden arribar a ser d’il·lusos aquests ianquis; però el cert és que són ells els que tiren del nostre carro cultural i n’hauríem d’estar preparats, perquè d’una manera o altra aquestes bajanades arribaran entre nosaltres, si és que ja no hi han arribat. Deixem per un moment aquestes qüestions educatives i passem a l’altre apunt d’en Closa, que parla sobre medicina.

Sembla ser que, d’un anys ençà, entre la població urbana no paren de créixer les al·lèrgies, l’asma i les intoleràncies a certs aliments, problemes que no semblen afectar les comunitats rurals. El que se sospitava feia temps, ara ho comencen a confirmar els científics: l’excés d’higiene pot arribar a ser contraproduent. Tot organisme viu, i molt especialment durant la infantesa, necessita aprendre a conviure amb l’entorn en el que creix. Una certa exposició als factors patògens és beneficiosa, perquè ajuda el cos a crear les defenses adequades per combatre’ls, mentre que d’una criança enmig de cotó fluix només se’n resulten éssers vulnerables a la primera agressió accidental (que, tard o d’hora, es produirà).

No es defensa aquí un visca la brutícia (per no dir la merda), és clar, però s’alerta sobre la histèria desinfectant de tants productes de neteja, que s’anuncien amb orgull “antibacterià”, i sobre les super-mares que esterilitzen el xumet del seu vailet cada vegada que aquest cau (el xumet, no el vailet) a terra. Tot aquest zel pot acabar sent contraproduent i, fins i tot, nociu, engendrant criatures inadequades, imant de qualsevol malaltia que passava per allí.

I amb aquestes lliçons al cap, tornem ara al motiu del primer apunt, per establir-hi un paral·lelisme que no em sembla forassenyat. L’educació hauria de ser l’aprenentatge d’un sistema crític per enfrontar-se i acomodar-se en relació al Món. Qualsevol intent que fem d’eliminar les friccions i presentar una realitat alterada i sense arestes, produirà només uns subjectes vulnerables, destinats a patir “al·lèrgies” socials i altres desequilibris psíquics. Perquè, per molt que els haguem protegit dins d’una bombolla edulcorada, tant els dinosaures com els aniversaris els estan esperant allí fora i tard o d’hora se’ls trobaran.