Antípodes

No pregunteu el motiu —avorriment pel brot de gregarisme esportiu i beneit que ens ha fet oblidar tota mena de xacres del país o simple febre misantròpica d’aquella que em va i em ve com producte de temporada—, la qüestió és que decideixo desaparèixer des d’ara mateix. No, no són vacances (massa previsible en aquest mes acabat d’encetar), el que inicio és una mena d’exili, una fugida cap als límits solitaris del no res. I per fer-ho bé, me’n vaig tan lluny com puc, a les illes Antípodes, on fa una setmana que s’ha inaugurat la temporada d’hivern.

Aquest arxipèlag es diu així perquè queda situat aproximadament a les antípodes de Londres, detall que suggereix una visió molt britànica del món; però com que van ser ells els que van descobrir la majoria d’aquests indrets remots, no els hi ho discutirem. He dit aproximadament, perquè en realitat la seva antípoda la trobareu prop de Cherbourg, en territori francès. El grup consta d’una illa principal, l’illa Antípoda d’uns 20 quilòmetres quadrats, i un acompanyament de prescindible xavalla. Es troba a 860 quilòmetres al sud-est de l’illa de Stewart, que segurament gairebé ningú no sabia que és la tercera illa més gran de Nova Zelanda.

Com quasi tots els territoris que penso visitar en aquesta sèrie naixent, les illes Antípodes són actualment deshabitades i d’accés molt restringit. Encara que la seva primera menció en temps històrics la va fer el capità Henry Waterhouse l’any 1800, posteriorment s’hi ha trobat terrissa polinèsia que revela un coneixement humà molt anterior. Durant el segle XIX l’extermini d’óssos marins fou la dedicació principal de l’economia illenca. L’any 1807 el negoci va ser clausurat: ja no quedaven pinnípedes  dels quals treure’n profit.

Segons la Wiki, aquí són endèmics el becadell de les antípodes i el periquito de l’illa de les Antípodes. Són ocells que, en un primer cop d’ull, semblen enormement vulgars i que després es van fent més comprensibles sense arribar a ser interessants.

Les illes Antípodes, malgrat la seva situació extremada, no acaben de ser ni carn ni peix. Llunyanes sí, molt llunyanes, però sense la grandesa de la desolació antàrtica, més aviat veïnes d’extraradi de l’arxipèlag neozelandès. En trobarem de més interessants.