El quilo de carn

Alex & Mattew, interessants per diversos motius

Què fa un director com Steven Soderbergh en una pel·lícula com “Magic Mike”? Teòricament, posar-se a les ordres de l’actor Channing Tatum, que també fa de coproductor, per relatar les experiències juvenils d’aquest com a “stripper” ocasional. No negaré que la temàtica és infreqüent en cinema i potser calia que algú en parlés; però dubto que l’originalitat del tema fos el que motivés a Soderbergh, un director més preocupat pels experiments de forma i de gènere que per les bones històries. Així que vaig acostar-me a la pel·lícula ben encuriosit per saber el que em trobaria. I també amb una mica de morbo, per què negar-ho?

El que més sorprèn és el convencionalisme de la seva principal línia argumental, l’arribada d’un debutant inexpert que de mica en mica desplaça la figura veterana; una trama que hem vist mil vegades des de “El cavaller de la rosa” a “El carrer 42”, trasplantada aquí al món dels “strippers” masculins. Channing Tatum és el Mike del títol, una estrella de l’strip-tease, que veu acostar-se la seva data de caducitat i s’adona que als trenta anys ha fet ben poca cosa amb la seva vida. Alex Pettyfer és el jove aspirant de dinou anys que, enlluernat pel diner fàcil que li ofereix l’espectacle, abandonarà cap qüestionament ètic.

També sorprèn què poc eròtica resulta la pel·lícula, malgrat que pràcticament no se’ns amaguin més que alguns centímetres de l’epidermis dels seus protagonistes i que les escenes de l’espectacle estiguin filmades amb parsimònia suficient com per entretenir-hi la mirada. Però el punt de vista de Soderbergh sembla més preocupat per les motivacions crematístiques dels celebrants que per un estudi de la política sexual implícita en aquests “shows” de mascles dominants i femelles posseïdes per les bacants. “Magic Mike” abunda en diàlegs on es negocien condicions econòmiques i en dòlars rebregats sota la tira del tanga. Fins i tot el personatge de Matthew McConaughey, propietari del local i “stripper” ja retirat, proposa una curiosa teoria pedagògica on el trívium i el quadrívium són substituïts per l’escola de Wall Street. Hi ha aquí un comentari sobre la precària situació econòmica present, on els únics atots són la inversió garneua i l’explotació del cos (en cas que es demostri explotable).

En condicions normals, cap dels tres protagonistes m’hauria arrossegat a una sala de cinema i tampoc els veig encara com a intèrprets shakespearians; però contemplats en context, Tatum, Pettyfer i McConaughey ballen i es despullen amb una professionalitat i un ritme mai no assolits ni per Meryl Streep ni per Lawrence Olivier. Chapeau per a ells! Soderbergh, que també firma amb heterònims seus la fotografia i el muntatge, dibuixa un Tampa groguenc que suggereix calor-suor i acaba d’aportar personalitat a una pel·lícula una mica indiferent.

Un cop vist el que se’ls hi ha de veure als protagonistes, “Magic Mike” es desinfla ràpidament. Suflé visual en diuen. El que segueix és previsible i només justificable per a fans absoluts de Soderbergh, amb un nivell de tolerància més aviat alta per les seves parides.