La forza del destino (2 de 2)

Acte Tercer

Els super-títols informen que han passat dos anys des de l’acte anterior (el públic del Liceu riu). Don Álvaro es troba a Itàlia incorporat al seu exèrcit. En un monòleg nocturn i expositiu ens revela que és fill d’un cavaller conquistador i una princesa inca, amb qui el seu pare va casar-se per emparentar amb la reialesa sense adonar-se que en aquella època el mestissatge no estava tan ben vist com ara. Aquest és el motiu pel qual el difunt marquès de Calatrava el considerava un mal partit com a promès de la seva filla.

Se senten sorolls d’espases a l’exterior de la tenda, els causen una baralla entre ludòpates. Don Álvaro surt en defensa d’un altre oficial que es troba en minoria numèrica i suposadament li salva la vida. Resulta que és don Carlos de Vargas, que havia fet cas a la gitana i se n’havia anat a Itàlia a fer la guerra, convençut que aquest era el camí més lògic en les seves perquisicions. Com que tots dos es presenten sota noms falsos, no tenen inconvenient a declarar-se amics per a sempre sense saber que són rivals. A continuació, com fan totes les amistats heterosexuals en temps de guerra, se’n van de la maneta a estossinar l’exèrcit enemic.

La batalla no peca pas de sanguinària: quatre o cinc soldats que corren d’esquerra a dreta de l’escena en bucles iteratius, efecte ja emprat per Fernán Gómez a “La venganza de Don Mendo”. Don Álvaro és ferit greument fora de camp però ens el porten fins a la boca de l’escenari perquè el veiem agonitzar. El moribund demana que l’equip mèdic habitual faci un discret mutis, que les primeres cures poden esperar, i que el deixin una estona a soles amb el seu nou amic per acomiadar-se com toca. 

En Carlos, pensant que fa un favor, li promet a don Álvaro la medalla de la família Calatrava. L’heroi, responsable de la desaparició del pater familias Calatrava, reacciona convulsament i el seu estat empitjora. Quan es mig recupera, demana que en cas de defunció destrueixi uns papers que hi ha a dins del maletí que li lliura en aquest moment. Els metges no poden esperar més i s’emporten el ferit.

Don Carlos que està una mica mosca per la reacció del seu amic en sentir el cognom Calatrava, comença a sospitar si no serà aquest el seu odiat don Álvaro. Com a bon amic de l’ànima que és, se sent temptat a obrir el maletí i llegir els papers que li han estat confiats. Un rastre de decència li ho impedeix, però com que dins de la maleta hi ha també un porta-retrats que no li han prohibit contemplar, hi descobreix la miniatura de la seva germana Leonora. Don Carlos prega al cel que don Álvaro no mori, per poder-se venjar degudament.

Han passat dues setmanes i don Álvaro s’ha recuperat miraculosament. El dia que surt de l’hospital, don Carlos ja l’espera a la porta per desafiar-lo. De res val informar-lo que la seva germana no ha perdut l’honor i que encara està esperant rebre una postal seva, pel de Vargas el que compta són les intencions i no quedarà tranquil fins que no acabi amb les vides de l’un i de l’altra (després direm dels musulmans i nosaltres fa quatre dies estàvem igual, que la ceba aquesta de don Carlos no té perdó). Acabats els raonaments, no queda altre remei que batre’s fins que els seus camarades els separen. Don Álvaro, que ja n’ha tingut prou d’òpera i dels germans Calatrava, diu que es retira a un convent.

Com que l’acte no li quedava prou llarg, Verdi afegeix una mitja hora de números irrellevants, que no aporten res a la trama, però que irriten d’allò més. Comença amb un cor de dos-cents soldats i “vivandières” que irrompen com si fos una desfilada de moros i cristians, després hi apareix un venedor ambulant que ja sortia a l’escena de la fonda del segon acte. Inexplicablement el frare Melitone també passa per allí, com a missioner en terra d’infidels, i lamenta la indecència que comporta l’activitat bèl·lica. Finalment Preziosilla, a la que ja estàvem esperant amb candeletes, s’enfila una vegada més a una taula i canta les delícies de la vida militar entre banderes onejants. Només hi falta la cabra de la legió. 

Acte Quart

Ara els super-títols informen que han passat cinc anys des de l’acte anterior (el públic del Liceu esclata en franques riallades). Tornem a ser al monestir prop d’Hornachuelos del segon acte. Dos-cents indigents esperen que Fra Melitone distribueixi la “sopa boba” del dia. De forma poc subtil se’ns informa que don Álvaro fa cinc anys que ha ingressat a aquest precís convent (oh, casualitat! oh, força del destí!) sota el nom de pare Rafael.

Don Carlos truca a la porta. No se sap com (agència Pinkerton? GPS? ¿”Quién sabe dónde”?) ha localitzat la seva presa i torna a reptar don Álvaro. Aquest es resisteix a entrar en jocs violents: fa massa temps que es dedica al cultiu de plantes aromàtiques i el seu to muscular no és el que era. Però tantes provocacions acaben encenent-li la sang i l’entrecreuament d’espases és inevitable. El duo d’antagonistes fan una coreografia digna del d’Artagnan de Gene Kelly i arriben (oh, casualitat! oh, força del destí!) a les rodalies de la cova on viu un ermità (la Leonora del segon acte, recordeu?).

Ja és estrany que en els cinc anys d’estada al monestir, don Álvaro/Rafael no hagi visitat aquest racó fins avui. També és estrany que la cova, en aquesta producció, sigui un teló rebregat i marronós sota el qual no allotjaries el teu pitjor enemic.

Per escurçar el que ja s’ha allargat massa: Álvaro fereix mortalment Carlos, el qual es revela davant de Leonora, qui prefereix córrer a compadir el germà, el qual li clava l’espasa al cor. La posició de don Álvaro és galdosa, però excusable.

A la versió original i teatral, don Álvaro s’estimbava a un barranc després d’observar (amb un punt de satisfacció) que s’havia carregat tota la família Calatrava.