La Marca Barcelona

Com que hem d’anar a l’Icària, únic cinema de la ciutat on passen el darrer Burton en V. O., decidim dinar al Port Olímpic, segurs que no hi mancarà l’oferta, sinó gastronòmica, almenys decent. Després de recórrer una milla de bars de copes tancats (el seu particular infern no es revelarà fins cap al tard, suposo) i passar davant d’un McDonald’s (que, retrospectivament, semblarà una bona idea desaprofitada), arribem a la zona de terrasses per a guiris i altres desinformats. Ens deixem guiar per un nom vagament conegut i escollim un local que comença per “Moncho” i acaba per “oncho’s”. El “maître”, l’únic capaç d’utilitzar un català eficient, ens acull amb professionalitat tranquil·litzadora, i ens aconsella que no demanem tants entrants com a pròleg de la paella “valenciana”. Convenim que esborri de la comanda els musclos a la marinera.

J. havia demanat una cervesa. Li serveixen una clara. No cal ni tastar-la: el seu color i aroma la delaten. Fem la reclamació al cambrer, el qual reacciona de forma molt expressiva. Segons més tard, torna a servir-nos una altra clara. Com que la tropa de cambrers sembla la secció transversal d’una família pakistanesa (amb un xinès perdut al seu bell mig), ens preguntem si som víctimes d’una soterrada croada musulmana contra l’alcohol. A la tercera arriba la cervesa demanada.

També arriben els entrants, fins i tot els musclos que se suposava que havien quedat fora del programa i que ara ja no rebutjarem. Un altre cambrer amb recursos, o sigui educat a Catalunya, intenta amb molta amabilitat vendre’ns loteria de Nadal. Com que no sóc ludòpata, ni em fixo en el número del dècim. Un acordionista interpreta melodies infectes d’ahir i de sempre. Com a la nostra taula no hi ha cap dona, ni l’acordionista, ni l’hipotètic venedor de roses que encara ha d’arribar, ens molesten.

Sí que ens molesta una taula llarga ocupada per una família de troglodites de diverses generacions. El patriarca, un home que deu tenir la meva edat, parla amb veu alta i rogallosa que és inevitable sentir. Ara mateix proclama amb maneres de fi estadista que el que ens caldria és un Millán Astray. Més tard es rebota perquè a les postres li proposen una crema catalana.

Mentrestant arriba la paella “valenciana”, més líquida que sòlida, i amenitzada per carns indistingibles i alguns artròpodes escarransits. Si a la vista deprimeix, què us puc dir del seu sabor? De paelles mediocres tots n’hem menjat més de les que es poden comptar amb els dits d’un equip de futbol: paelles eixutes i paelles banyades, paelles covades, cremades, insípides, salades, crues i socarrimades; però el que ens han servit aquí supera tota descripció. J. diu que té gust de Vim i sí, ja pot ser.

Per la cara que fem quan el cambrer ens proposa repetir, crec que entén diàfanament la situació i, encara que li hem demanat el compte, ens ofereix digestius i ens deixa un platet de galetes daneses gentilesa de la casa. El preu de la broma sembla particularment alt, vista la qualitat del material. Repassem el detall de la factura, cosa que no sempre fem, i trobem 4 euros d’un pa torrat que ningú no ens ha servit. Reclamem. El cambrer s’excusa, sembla ser que el pa torrat el serveixen a totes les taules, el demanis o no. La qüestió és que a la nostra taula no hi va arribar. Cap problema, ara ens ho corregeixen. Deu minuts més tard (sort que anàvem amb temps) tornen amb el compte refet. Fugim d’allà a cuita corrent, no fos cas que ens caigués el tendal damunt del cap, mentre reflexionem sobre com és de dur l’exercici del turisme barceloní.

 

Avui aquest bloc fa quatre anys. Ningú no ho diria, parla com si en tingués tres.