Monades submarines

D’entre les molt diverses mascotes domèstiques que habiten “Frankenweenie” em va cridar l’atenció la presència dels misteriosos “Sea Monkeys” (o monos marítims), una referència que no m’era del tot desconeguda i que em feia evocar aquelles pàgines d’anuncis minúsculs i atapeïts (eren d’Almacenes El Águila o d’El Capitolio?) que apareixien a la premsa diària de la meva infantesa. Pàgines on podies trobar-te en oferta, tant la taumatúrgica creu magnètica Vitafor, com la commemorativa Medalla del Amor (con su lazo Abelín), o una marededéu de butxaca que preveia la meteorologia mitjançant canvis epidèrmics amb més encert que el Molina.

Un cop d’ull a Google em confirmà que allò dels “Sea Monkeys” era una ensarronada sideral destinada als nens crèduls de l’era prèvia al Club Super3 i l’Internet, els quals enlloc de xatejar amb pederastes encoberts, gastaven els seus calerons en fantasies fútils on no hi mancava un punt d’il·lusió. El muntatge se’l va empescar l’any 1957 Harold von Braunhut, un emprenedor de la venda per correu que també va comercialitzar les famoses (i falses) ulleres de raigs X.

El que primer es va comercialitzar com a “Vida Instantània” i poc després com “Monos Marins” són en realitat uns petits crustacis anomenats “artèmies salines” que s’utilitzen com a aliment dels peixos d’aquari. Els ous d’aquesta espècie poden romandre en estat metabòlic inactiu durant llargs períodes de temps, fenomen que es coneix com a criptobiosi. Von Braunhunt, aprofitant aquestes característiques, creà una versió modificada de la bèstia que es desenvolupava amb més rapidesa i podia resistir més temps en hibernació.

Quan un petit incaut feia la comanda d’una colònia, rebia al seu domicili un paquet que contenia tres bosses i una cullereta. La primera bossa, etiquetada com a “Purificador de l’aigua”, contenia sal i alguns ous de gambeta. L’endemà de dissoldre el seu contingut calia abocar-hi el de la segona bossa, anunciat com a “Ous de vida instantània”, el qual consistia en llevat, bòrax, bicarbonat i alguns ous més. Com que els ous del dia anterior feien eclosió poc després, l’efecte semblava veritablement instantani. En quant al tercer paquet contenia llevat per alimentar els monos.

Tot aquest procés que es podria qualificar com a meravella de la biologia, segurament defraudava bastant al nen a qui li havien venut una estampa colorista i antropomorfa de la colònia i es trobava amb uns bitxos que es recargolaven de forma bastant fastigosa. No sé fins a quin punt es podia qualificar de frau comercial tota la campanya, la qual havia aparegut profusament a publicacions infantils, ja que el text que l’acompanyava insinuava que les bestioles tenien una certa intel·ligència i fins i tot podien ser ensinistrades. Amb aquest objectiu van arribar a comercialitzar-se parcs d’atraccions i pistes americanes perquè les artèmies estiguessin en forma.

M’imagino que un cop passada la novetat i sense possibilitat de reciclatge a la paella, el nen estafat deixava morir les seves mascotes entre badalls d’indiferència. Encara havien de passar uns anys perquè arribés el “tamagotxi”, un altre monument a la vida instantània i a l’interès efímer que condueix a una mort prematura.