Pàgines

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Pel·liculeros

Reconeguem-ho, a Ben Affleck sempre li havíem perdonat una mica la vida —concedíem que disposa d’un físic atractiu i poca cosa més—, malgrat el seu brillant salt a la palestra en coescriure i coprotagonitzar amb el seu amic Matt Damon l’oscaritzada “L’indomable Will Hunting” (Gus Van Sant, 1997). Només d’ençà que l’any 2007 va posar-se darrera de la càmera se l’ha començat a respectar, si més no, per firmar unes pel·lícules sòlides i competents. Sense haver vist les dues anteriors puc confirmar que “Argo”, que s’acaba d’estrenar, proporciona dues hores d’entreteniment del tipus que no ofèn cap intel·ligència.

Es tracta d’un “thriller polític”, gènere extremadament freqüent als anys 70 (i època en la qual s’ambienta la cinta), però que actualment constitueix tota una raresa, molt especialment al cinema americà. També és una història basada en fets reals que es refereix a certes maniobres de la CIA entorn de l’anomenada “crisi dels ostatges” iniciada el 4 de novembre de 1979 a Teheran; maniobres secretes que només foren “desclassificades” (estic segur que en qualsevol llengua romànica això s’hauria de dir d’una altra manera) l’any 1997.

Com que han passat unes quantes dècades des de llavors, el film es pren la molèstia de fer un pròleg d’animació per aclarir el marc geopolític al desmemoriat públic actual. Explicat breument: som a l’Iran, ha esclatat la revolució liderada per Khomeini i el Xa Reza Pahlevi ha rebut refugi polític als Estats Units. Les masses embogides assetgen l’ambaixada americana i reclamen el lliurament del sàtrapa. Sis dels membres del cos diplomàtic aconsegueixen esmunyir-se i, inadvertits de tothom, troben protecció a l’ambaixada del Canadà. Tony Mendez (Ben Affleck), un expert en rescats de la CIA, serà l’encarregat en facilitar-los la fugida, gràcies a un pla tan original com passat de rosca: convertirà els americans furtius en membres de l’equip de preproducció d’una pel·lícula de ciència-ficció canadenca, seqüela barata de “La guerra del les galàxies”, els quals es troben visitant l’Iran amb vistes a ambientar aquí el film anomenat “Argo”.

Estigui o no basat en fets reals (encara que el trobo més suculent si és que sí), aquest argument mereixia ser explicat; però potser no és el 2012 el millor any de la Història de la Humanitat per donar-lo a la llum, ja que l’Iran i els Estats Units no es troben en el seu moment més dolç. Però, acceptant la política dels fets consumats, el film (pel meu gust) és més agradable a la seva primera part, durant la preparació del pla sense trellat, que en les seves conseqüències posteriors. Affleck, que per molt que hagi mantingut contactes íntims amb Jennifer Lopez en el passat, no ens podrà convèncer que es diu Tony Mendez, funciona com un engranatge necessari del guió, i les vacil·lacions sobre la seva relació paterno-filial em són sobreres, fútils intents de dotar el seu personatge amb un gruix que aquí és sobrer. Millor hauria estat que es limités a la direcció i que un altre l’interpretés.

En aquesta primera part hi intervenen tres actors tan carismàtics com Bryan Cranston, Alan Arkin i John Goodman que són sempre un plaer veure’ls treballar; i encara més quan el guió de Chris Terrio, molt sensible a la rèplica ràpida i afilada, posa en els seus llavis alguns dards crítics amb el negoci de Hollywood o fins i tot amb el funcionament del sistema. Després, el que ja era un rescat de “pel·lícula”, esdevé un “thriller” de suspens tan convencional i trepidant que jo posaria la mà al foc que les coses no van anar exactament així.

Enèsima versió del tema americà de l’heroi que s’enfronta a l’autoritat per acabar sent condecorat per aquesta, “Argo” és menys liberal del que es pensa, però tampoc cal prendre’l massa seriosament. Les dues hores passen volant, que és el que compta.

5 comentaris:

  1. Tenia pendent d'anar al cinema amb un amic fanàtic de les americanades històriques i crec que aquesta serà una bona ocasió!

    ResponElimina
  2. L'Affleck ha patit i encara patirà una mica la 'síndrome dels guapos i guapes', se'ls té per limitats intel·lectualment, sense molts matisos, amb els homes encara passa més que amb les dones, Rock Hudson va ser molt bescantat com actor i això que era un molt bon comediant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Júlia, però encara així no em sembla gran cosa com actor. Millor que dirigeixi, que no ho fa malament.

      Elimina
  3. D'acord però n'hi ha de molt pitjors menys bescantats i molt més 'feos'.

    ResponElimina