Fora de la llei

Tots els que ens entestem a utilitzar la llengua catalana estem acostumats a viure amb l’ai al cor, ben segurs que en un moment o altre incorrerem en un error flagrant que ens condemnarà al rebuig i l’ostracisme de les autoritats filològiques que, com tothom sap, constitueixen l’única autoritat que reconeixem tots els catalanoparlants. Encara així, de vegades l’involuntari atac a la gramàtica sorgeix de zones aparentment segures on mai no hauries pensat que existia cap perill i et trobes trepitjant en fals allà on més mal et podia fer. El descobriment l’he fet tot llegint el molt recomanable “Això del català” d’Albert Pla Nualart i ara miraré d’explicar-vos-el. No el llibre, només el descobriment.

En català existeixen substantius que es formen a partir de verbs i verbs que es formen a partir de substantius, aquest fet pot arribar a produir duets de verbs més o menys sinònims, més o menys redundants. Considereu per exemple:

influir, influència, influenciar
posar, posició, posicionar
veure, visió, visionar
dissecar, dissecció, *disseccionar

Fixeu-vos en l’asterisc que estigmatitza el darrer verb, senyal inequívoc que “disseccionar” no és normatiu. Efectivament no el trobareu ni al Fabra, ni al DIEC2 (ni al Diccionari de l’Enciclopèdia). Llegiu el que, en canvi, diu el DIEC2 sobre “dissecar”:

Sembla doncs que aquest verb ha de servir, si us plau per força, tant per l’anàlisi detallada d’un ésser viu (i, per extensió, de qualsevol altra cosa) com per descriure la pràctica de la taxidèrmia. Curiosament l'única accepció que reconeix la llengua més viva és la que apareix aquí en segon lloc, és a dir la de preparar un animal mort. Comprendreu la meva consternació en descobrir el meu delicte de lesa llengua, atès que mantinc des de fa gairebé quatre anys un bloc de nom “disseccionari”, bloc que intenta fer contorsionismes amb el llenguatge, però que manté la façana del que sap on reposen els seus peus.

Afortunadament Pla Nualart és partidari de canviar la normativa, quan atempta de forma repetida el sentit comú dels parlants del carrer, fet que em fa sentir una mica menys culpable. Estic segur que em donarà suport el dia que inicii la meva vaga de fam a les portes de l’Institut d’Estudis Catalans per aconseguir la legalització del verb “disseccionar”. Per acabar-ho de rematar, llegiu la deliciosa anècdota que cita:

Un eminent filòleg estava fent un dia una conferència sobre l’enorme bibliografia que té al seu abast l’estudiós de la llengua catalana, i per donar-hi més èmfasi va acabar dient: “Ja veieu que la tenim ben disseccio…”. Però es va frenar a temps, al caire mateix de la incorrecció, va agafar aire i ho va rematar amb un impecable: “...ben dissecada”. A fe de déu!