Cosmètica de l’enemic

Acabem de veure la primera temporada de “Homeland”, la recent sèrie de Fox que s’endugué tots els premis de l’any 2012. La seva premissa és coneguda: un “marine” que fa vuit anys que va ser donat per desaparegut en combat, acaba de ser rescatat a l’Iraq i torna als Estats Units proclamat com a un veritable heroi nacional. Una agent de la CIA sospita que el soldat ha patit un rentat de cervell i que el seu retorn amaga un sofisticat pla terrorista que amenaça les més altes instàncies del govern americà.

“Homeland” funciona impecablement com un joc del gat i la rata, ple de tensió i de girs inesperats, però on els personatges no són mers mecanismes del guió, sinó que presenten un apreciable gruix psicològic, en gran part gràcies a les interpretacions molt ajustades de Claire Danes, Damian Lewis i Mandy Patinkin. No es tan reeixit en canvi el tractament que fa de l’Islam, on no pot evitar caure en el tòpic de la seva dimonització, tan freqüent a tota la ficció americana posterior a l’11-S. Malgrat un intent d’evitar els maniqueismes en la representació dels membres de les institucions americanes —on hi ha també pomes podrides i comportaments dignes d’una guerra bruta els quals no tothom està disposat a transigir—, la representació dels personatges musulmans és uniformement negativa o com a mínim sospitosa. Llevat d’un membre de la CIA que es presentat nominalment com a musulmà, però del que ja no s’insisteix més sobre la seva religió, tota altra menció de l’Islam es percep sempre com una amenaça soterrada de la qual serà bo desconfiar i fins i tot justificarà algunes pràctiques immorals.

“Homeland” no està sola en aquest prejudici religiós: només cal contemplar les nominacions als Oscar on “Argo” i “Zero dark thirty” aspiren a fer un paper lluït. La primera, apart d’incloure una broma interna sobre el món de Hollywood, és un divertiment trepidant ambientat en un Iran on tota la població sembla fanatitzada, histèrica i d’escasses llums. En quant a la segona, aquí titulada “La noche más oscura” sense que Juan de la Cruz hi tingui res a veure, ha estat lloada per la seva gran factura tècnica i per un guió que es consumeix amb fruïció i que fa oblidar el seu llarg metratge, tot dissimulant la presència de qüestionables escenes de tortura sobre les quals el film no sembla tenir opinió.

Se’m dirà que els meus escrúpols són excessius, que es tracta de mers productes de consum pensats per entretenir i on un antagonista pintat amb traços exagerats facilita el seguiment de la trama. ¿No era habitual i fins i tot inevitable que durant els anys de la Guerra Freda tota pel·lícula d’intriga internacional contingués la caricatura d’algun malèvol esbirro vingut de més enllà del Teló d’Acer? Cal dir que aquestes simplificacions començaren a acceptar matisos just abans que arribés la “glasnost”.

Els americans, com a líders del món lliure (expressió també manllevada de “Homeland”), exporten des de la industria de l’entreteniment i la propaganda una manera simple de llegir la realitat. No és aquest apunt un pamflet antiamericà, gènere que ha envellit malament i que semblaria combatre el mal amb el mateix verí que es pretén atacar; però no podem permetre que sota l’excusa de passar una estona distreta acceptem la deshumanització de tot grup humà, on amb quatre generalitzacions (“fanatisme”, “primavera àrab”, “burka”, “sharia”…) s’intenta difuminar l’existència dels individus. Sonarà a paradoxa, però els éssers humans no compartim bé més preuat que la individualitat.