Fixeu-vos-hi: cap menció a la religió |
Abans que les sèries de televisió esdevinguessin l’obra-mestra-nostra-de-cada-dia, existiren programes de pulcre prestigi britànic com “Brideshead revisited” (ITV, 1981) que semblaren establir el cim estètic del medi. Es basava en la novel·la homònima d’Evelyn Waugh (1903 - 1966), una ficció que tenia molt a veure amb la seva pròpia conversió al catolicisme a principis dels anys 30. La temàtica podia tenir un cert interès a la data de la seva publicació original (1945), però als molt materialistes anys 80, si el programa gaudí de popular ressò, ho fou a causa d’un embolcall de luxe esnob, uns secundaris de somni (Claire Bloom, John Gielguld, Laurence Olivier, Stéphane Audran) i uns carismàtics protagonistes com Anthony Andrews i sobretot Jeremy Irons.
Qui pensés que amb la versió de Charles Sturridge i Michael Lindsay-Hogg s’havia dit la paraula definitiva sobre les adaptacions de “Brideshead Revisited” segurament ho desconeixia tot sobre l’obsolescència programada. Quan de temps ha de passar perquè el que era definitiu esdevingui superat i motiu de renovada explotació? Si ens guiem pel cas de Spiderman, només 10 anys separen el “Spider-Man” de Sam Raimi (2002) del re-boot “The Amazing Spider-Man” (2012). La vigència de Hulk encara fou més efímera: cinc anys separen la versió d’Ang Lee (2003) de la de Louis Leterrier (2008).
Per a Brideshead calgué esperar gairebé 30 anys perquè Julian Jarrold firmés l’any 2008 una versió cinematogràfica correcta i totalment prescindible. La producció fou una vegada més impecable amb l’impressionant castell de Howard repetint de cap i casal familiar. Els protagonistes joves, més bufons que els de la sèrie televisiva, però mancats de suc i de bruc. En quant als veterans de suport, Michael Gambon i Emma Thompson poden parlar de tu a tu amb Laurence Olivier i Claire Bloom, i la Thompson està particularment encertada.
La diferència més evident és de durada, ja que el que la sèrie es pren set hores a explicar, al film queda reduït a poc més de dues hores, un fet que fa disminuir en gran mesura el poder evocador de la primera visita a Brideshead, però que paradoxalment allarga fatigosament la conclusió de la història. Fruit dels temps presents, la relació entre Charles Ryder i Lord Sebastian Flyte, que tant a la novel·la com a la versió de 1981 es deixava en una beneïda nebulosa, aquí pren un caire decididament homosexual. De la mateixa manera, el que a les versions anterior de “Brideshead revisited” era el relat del camí emprès per un ateu fins a una inesperada conversió a la fe catòlica, queda reduït aquí al cas del petit-burgès esnob seduït pels oripells de la classe dominant.
Em poden repugnar els efectes de l’obsolescència programada, que ens condemnen a un etern demà sense un avui per a gaudir-lo; però pitjor em sembla aquesta contínua adaptació de l’obra original als signes dels temps, una tergiversació de Waugh que el traeix sense afegir-hi res d’interessant. D’acord, el Waugh de “Brideshead Revisited” no parla en cap sentit l’argot del segle XXI. Les opcions són escoltar la seva veu, tal com sonava fa gairebé cent anys, o bé escoltar un altre interlocutor. No en faltaran.
Qui pensés que amb la versió de Charles Sturridge i Michael Lindsay-Hogg s’havia dit la paraula definitiva sobre les adaptacions de “Brideshead Revisited” segurament ho desconeixia tot sobre l’obsolescència programada. Quan de temps ha de passar perquè el que era definitiu esdevingui superat i motiu de renovada explotació? Si ens guiem pel cas de Spiderman, només 10 anys separen el “Spider-Man” de Sam Raimi (2002) del re-boot “The Amazing Spider-Man” (2012). La vigència de Hulk encara fou més efímera: cinc anys separen la versió d’Ang Lee (2003) de la de Louis Leterrier (2008).
Per a Brideshead calgué esperar gairebé 30 anys perquè Julian Jarrold firmés l’any 2008 una versió cinematogràfica correcta i totalment prescindible. La producció fou una vegada més impecable amb l’impressionant castell de Howard repetint de cap i casal familiar. Els protagonistes joves, més bufons que els de la sèrie televisiva, però mancats de suc i de bruc. En quant als veterans de suport, Michael Gambon i Emma Thompson poden parlar de tu a tu amb Laurence Olivier i Claire Bloom, i la Thompson està particularment encertada.
La diferència més evident és de durada, ja que el que la sèrie es pren set hores a explicar, al film queda reduït a poc més de dues hores, un fet que fa disminuir en gran mesura el poder evocador de la primera visita a Brideshead, però que paradoxalment allarga fatigosament la conclusió de la història. Fruit dels temps presents, la relació entre Charles Ryder i Lord Sebastian Flyte, que tant a la novel·la com a la versió de 1981 es deixava en una beneïda nebulosa, aquí pren un caire decididament homosexual. De la mateixa manera, el que a les versions anterior de “Brideshead revisited” era el relat del camí emprès per un ateu fins a una inesperada conversió a la fe catòlica, queda reduït aquí al cas del petit-burgès esnob seduït pels oripells de la classe dominant.
Em poden repugnar els efectes de l’obsolescència programada, que ens condemnen a un etern demà sense un avui per a gaudir-lo; però pitjor em sembla aquesta contínua adaptació de l’obra original als signes dels temps, una tergiversació de Waugh que el traeix sense afegir-hi res d’interessant. D’acord, el Waugh de “Brideshead Revisited” no parla en cap sentit l’argot del segle XXI. Les opcions són escoltar la seva veu, tal com sonava fa gairebé cent anys, o bé escoltar un altre interlocutor. No en faltaran.
Tinc un record boníssim de la sèrie de la tele, malgrat el depriment final, i mes que veure altres, m’agradaria que tornessin a posar aquella.
ResponEliminaNo te la tornaran a programar, ja t'ho dic, que és massa "vella". Te l'hauràs de firar.
EliminaEm va encantar la serie per ella mateixa i perquè la feia en Jeremy Irons. Aquest fet va impedir que veiés la pel·lícula però un dia em vaig comprar la série il·lusionada amb reviure moments magnífics des del sofà de casa. I ja no em va agradar. També havia intentat tornar a llegir el llibre que m'havia semblat una obra mestra i el vaig deixar a la pàgina 10. Decidídament jo em feia gran.
ResponEliminaSalut, Allau!
Potser és que tracta una problemàtica d'interès molt limitat. Salut, Glòria!
EliminaJo no podria, Allau. El bon gust de boca de la vella sèrie i de la novel·la és tan gran que no penso revisitar nous "productes".
ResponEliminaVols creure, Enric, que mai no vaig veure la sèrie antiga sencera?
EliminaQuina sort! Tens un plaer a experimentar.
Elimina