Retallades

Coneixem la música i coneixem la lletra: tot està molt malament. Per això, quan es presenta la necessitat de patir una intervenció quirúrgica, et comença a entrar una suor freda (i només faltava la Candela Peña dient aquelles paraules entre tremendes i demagògiques l’altre dia als Goya).

Després et topes amb la realitat i mai no és tan tràgica: els metges operen, les infermeres t’atenen amb amabilitat, la senyora de la neteja i el que empeny la llitera no perden el sentit de l’humor. Tot sembla funcionar miraculosament, com sempre; potser gràcies al nostre sempitern voluntarisme i a les dots d’improvisació. No, no he percebut enlloc les retallades —si no és en les presses per fer-nos fora de l’hospital—; i és cert que no ens han donat aigua embotellada fora de les hores dels àpats, però dubto que en època de vaques grasses hi hagués barra lliure.

Amb això no vull minimitzar els efectes de les restriccions en el pressupost sanitari —que ho preguntin per exemple a malalts crònics o a immigrants sense papers—; però sí que voldria subratllar la capacitat que té el país de combinar la protesta justificadíssima amb amb una enginyosa paciència que sembla inexhaurible.

Almenys fins que s’acabi.