Univers rima amb un vers prosaic

Pushkin s'autoretrata amb Oneguin

Amb un punt de vergonya he mencionat alguna vegada la poca paciència i afició que mantinc per les lectures de gènere poètic. I malgrat aquesta aversió generalitzada, sento una debilitat especial pel poc freqüent subgènere de la novel·la en vers. De poemes narratius n’hi ha hagut des dels principis de la literatura, només cal pensar a les epopeies homèriques; en canvi, la novel·la rimada és un gènere relativament recent que apareix tot coincidint amb la primera floració de la novel·la moderna. Els seus trets principals, apart de la seva escriptura en versos que rimen i el seu desenvolupament d’un argument de ficció, són la seva considerable llargada, la multitud de personatges, d’escenaris i de punts de vista, així com la utilització de diàlegs, descripcions i altres recursos típicament novel·lístics.

Malgrat la relativa infreqüència de les novel·les en vers, no trigaren a aparèixer les obres mestres, com per exemple el “Don Juan” (1818-1824) de Lord Byron una visió antiheroica del seductor sevillà que passa per ser el cim absolut de tota la seva producció, o el “Pan Tadeusz” (1834) d’Adam Mickiewicz, llavor indiscutible de la literatura nacional polonesa. No puc ocultar el meu feble (on Txaikovski no és del tot innocent) per l’”Eugeni Oneguin” (1831) d’Aleksandr Puixkin, una altra obra mestra, on es traspua una visió desencantada i poc romàntica de la confrontació entre vida i art.

Pel seu caràcter rimat, les novel·les en vers queden inevitablement lligades a la seva llengua d’origen i, amb l’excepció de clàssics de la literatura universal com els citats, difícilment utilitzen els ponts de la traducció. Per això mateix resulta difícil fer-se una idea aproximada de l’èxit que té el gènere a les diverses llengües del planeta, tot i que l’inevitable Wikipedia ofereix un gavadal d’exemples en llengua anglesa. Gràcies a haver rebut el premi Nobel de 1992, podem gaudir de la traducció al castellà de l’”Omeros” (1990) de Derek Walcott, un poema èpic d’explícites referències homèriques i caribenyes.

Més proper als meus gustos, el gran Vikram Seth, abans d’escriure les magistrals novel·les “Un bon partit” i “Una música constant”, va publicar el 1986 “The Golden Gate”, novel·la en vers formada per 590 estrofes de 14 línies amb una mètrica idèntica a la de l’Oneguin de Pushkin. Rebuda per Gore Vidal com a la gran novel·la californiana, reflecteix molt bé els anys pioners de Silicon Valley i és una total delícia per aquells que llegeixin l’anglès. Precisament, l’única mostra catalana del gènere que conec, el “Fugitius” (Quaderns Crema, 1994) de Salvador Oliva, reconeix des de la segona estrofa (també pushkiniana) la inspiració de Seth:

poetes: Vikram de Calcuta,
pel seu The Golden Gate, és clar
(d’ell és l’estímul que m’ha dut a
posar en marxa l’imaginar)

Però aquesta mostra escapçada, que pertany als prolegòmens de “Fugitius”, pobra idea dóna de l’encantador funcionament a tota vela que representa una novel·la versificada. Concloc per tant amb un exemple més il·lustratiu, per si algú se n’enamora i opta per l’escriptura (o la traducció).

Per evitar un atac d’angoixa,
va decidir anar a passejar
pels volts del barri, i ella, moixa,
quan se’n va anar, li va pregar:
“No tardis a tornar-me a veure,
i treu-te del damunt la neura
de tot el que m’has explicat!”
I després d’haver-lo besat,
el va sorprendre amb una raixa
molt sensual, i se’n va anar
al seu estudi a repassar
i a estudiar la Terra Baixa
(feia de Marta, òbviament,
i no li faltava talent).