Pàgines

divendres, 8 de març del 2013

A Barcelona després de la Guerra Civil

Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957) és, per evitar els superlatius absoluts, un dels millors crítics teatrals del país. Alguns dels seus llibres sobre l’escena o sobre qüestions que l’hi estan relacionades han merescut el respecte de públic i crítica: “A pie de obra” (2003), “Beberse la vida: Ava Gardner en España” (2004), “Ronda del Gijón” (2007). En canvi, malgrat la seva abundosa producció narrativa, crec que encara no ha rebut el reconeixement que mereix. Jo, potser perquè és gairebé el meu coetani, l’he considerat sempre com una mena d’alter ego més afortunat i per això mateix l’he seguit  amb interès fidel des de les ja llunyanes “El signo de los tiempos” (1988) i “A cualquiera puede sucederle” (1990), totes dues a Plaza y Janés.

Torna ara Ordóñez amb “Un jardín abandonado por los pájaros” (El Aleph, 2013) al terreny memorialístic que ja va tocar a “Una vuelta por el Rialto” (Anagrama, 1994), però els anys transcorreguts han llimat tremendisme i han afegit calidesa humana a la seva prosa. El volum entrellaça tres històries que van alternant-se a les seves pàgines en cronologies paral·leles. Dues d’elles es refereixen respectivament als antecedents familiars del seu pare i de la seva mare. Sempre m’ha fet enveja observar com determinades famílies gaudeixen d’un passat més ben documentat que el meu i la d’Ordóñez preserva prou detalls suculents que mereixen ser relatats. 

Per la via materna, uns entranyables avis catalans habitants del carrer Sant Gil, fronterer amb el “Chino”, encara no batejat com a Raval. L’àvia, pentinadora a domicili, fins que un bombardeig li amputa el braç. L’avi, músic de teatre, relacionat amb personatges tan diversos com Eduard Toldrà o Raquel Meller. Pel costat patern, uns orígens més distants, escampats entre Astúries i Lleó. Aquí la perla és el pare de Marcos: inspector de la policia franquista i a la vegada lletrista de cançons i teatreferit que es carteja amb Jardiel Poncela i té a Joan Capri com amic de l’ànima.

Si tot aquest material (i més girs del guió que us estalvio perquè quedi alguna sorpresa durant la lectura) ja justificaria l’existència de “Un jardín abandonado por los pájaros”, queda encara el tercer fil de la trama, el que descriu com fou una infantesa dels anys 60 a la Barcelona “desarrollista”. Les experiències no són mai estrictament intercanviables, però he reconegut molt d’aquells anys en el relat de Marcos (sales de cinema, llaminadures, programes de televisió, botigues, electrodomèstics…) No es queda però aquesta evocació en un mer exercici de nostàlgia i a les pàgines finals l’autor es reconcilia amb els seus morts en moments epifànics d’alt voltatge emotiu.

Com sempre, la millor defensa d’un text és la seva presentació pura i nua. Els que vibrin mínimament davant d’aquesta sentida evocació dels ninots d’Herta Frankel sabran on acudir per trobar prosa de similar calibre. Llegiu:
Hay algo terrible y conmovedor en los muñecos que olvidamos, que parecen seguir viviendo en barrios extremos, moverse cada vez más lentos, con los hilos cada vez más pringosos. Sus rostros con el cartón descascarillado o el plástico renegrido reaparecían en tiendas de saldo, oportunidades de la quinta planta, junto a Topo Gigio y Gordito Relleno y Dulcita; nosotros cruzábamos con paso rápido, una mirada de reojo, apenas los reconocíamos ya, donde habré visto yo esta cara, y luego colgaban del techo en traperías, y luego, una mañana de lluvia en mitad del invierno, la visión fugaz del arrebujo de sus cuerpos en un charco de los Encantes, asomando de una bolsa de plástico negro, el peluche empapado de la perrita Marilín, el ojo vítreo de la tía Cristina, el rostro ceniciento de Don Pepito como esos cadáveres a los que sigue creciendo la barba. 
Bajo el cielo blanco, el relámpago ilumina como una candileja última el clavel de trapo de Joham, el sombrerito de Re, la narizota de Ruky o de Muky, restos mordidos por el barro, ya indistinguibles. 
Buenas noches, buenas noches, buenas noches.

6 comentaris:

  1. Ui! Quines ganes de llegir-lo malgrat la meva infantesa fos anterior i de províncies. Dius poc però, tot i així, el llibre promeet molt.
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, jo sempre dic poc (aquest és el meu mal), però crec que en Marcos és molt bo i val la pena seguir-lo de prop.

      Elimina
  2. És evident que per evocar els records i convertir-los en matèria col·lectiva cal alguna cosa més que memòria si no es vol caure en el parany de convertir-los en una desferra nostàlgica. Ordóñez, que sap com fer-ho, no evoca records sinó emocions, una matèria molt més dúctil que permet acomodar-la a les diverses ànimes que es van arrossegar per aquells fangs.

    I malgrat tot, deixa'm que em posi nostàlgic recordant aquell "País de fantasia".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ordóñez cada any que passa escriu amb més justesa; en canvi nosaltres, cada dia ens enfonsem una mica més en el pur meme (encara que agraeixo el teu rescat de "País de Fantasia", i ara em ve al cap la "ratita Casilda" i una colla de fantasmes escenificant la marxa turca de Mozart.

      Elimina
  3. Molta gent potser no ho voldrà reconèixer però les millors evocacions que s'han fet de l'època i dels barris humils són en castellà, per raons fàcils d'entendre. Un gran autor i el millor crític teatral, sense complexos.

    ResponElimina
  4. Júlia, encara que no ho hagi escrit, jo també penso que és el millor.

    ResponElimina