Accident aeri

Les notícies sobre la pre-estrena de “Los amantes pasajeros” de Pedro Almodóvar, tan a Madrid com a Barcelona, no auguraven res de bo. Només hi va faltar la demolidora crítica de Carlos Boyero a EL PAÍS per rebaixar les expectatives, un estat d’ànim ideal perquè una pel·lícula correcteta guanyi molts enters. No sé, serà per enveja, fa l’efecte que en aquest país cada dia hi ha més gent que se la té botada a Almodóvar i només desitgen que s’estimbi, si no, no s’expliquen aquests linxaments gairebé unànimes.

Feia temps que el director manxec volia tornar a rodar una comèdia desenfadada a l’estil de les seves primeres pel·lícules, les que el van catapultar a l’èxit en els primers anys 80 i “Los amantes pasajeros” prometia ser la represa d’un filó abandonat des de la ja llunyana “Mujeres al borde de un ataque de nervios” (i de fet les dues comparteixen un repartiment coral, una beguda narcotitzada i una pèrdua de la virginitat durant el somni). Llàstima que, malgrat les intencions, la cinta no acabi de rutllar sempre amb la frescor desitjada.

La situació i l’escenari són pràcticament únics: un avió amb una avaria en el seu tren d’aterratge que va donant voltes sota els cels ibèrics a l’espera de trobar una pista lliure on poder aterrar. El personal a bord intenta distreure els passatgers de “Business Class” abans que no condeixi el pànic i el que acaba succeint… Bé, el que acaba succeint són “Los amantes pasajeros”, un deliri “pop” en tons blaus i vermells, amb alguna rèplica divertida, alguna situació original (aquest mòbil caigut del cel) i molts comportaments polimorfes i perversos. (També un dels treballs de disseny més mediocres de l’Estudi Mariscal, una col·laboració que sobre el paper semblava ideal).

El que és nou en el director és una poc subtil voluntat metafòrica, on l’avió de les aerolínies “Península” —volant sense rumb sota l’amenaça d’estavellar-se, amb els passatgers de classe turista narcotitzats i a primera classe el pitjor de cada casa— només es pot llegir com una al·legoria de l’Espanya actual. Hi ha també alguns apunts, que es volen transgressors, sobre la Casa Reial, sobre l’Opus i sobre les estafes de la banca, però la veritat és que es queden bastant curts de mala baba.

Com sol ser marca de la casa, els actors estan de bé a molt bé. Hi ha diversos “cameos” amb gràcia, tres sex-symbols masculins (Hugo Silva, Miguel Ángel Silvestre i José María Yazpik) i excel·lents actuacions per part de Lola Dueñas i Antonio de la Torre. Però el pinyol del film consisteix en el trio d’assistents de vol que formen Javier Cámara, Raúl Arévalo i Carlos Areces, tots tres estan magistrals a un nivell molt marieta de la paraula (amb menció especial a la clenxa rebel de Carlos Areces).

Ja per acabar, confessaré que les darreres cintes d’Almodóvar, suposadament serioses però amb conflictes profundament ridículs, m’estaven acabant la paciència. Posats a explicar trames absurdes, millor que sigui al bell mig d’una bretolada de comèdia, o sigui que (imperfecta o no) “Los amantes pasajeros” fan el fet. Per a la seva justa apreciació no s’ha d’esperar el realisme gai de “Weekend”, i ajudarà molt una certa sensibilitat envers la ploma, el petardeig i, en definitiva, la mariconada.