Una desfeta en tres actes: Veni

Quan “Victus” d’Albert Sánchez Piñol va arribar a les llibreries el 9 d’octubre de 2012, ho feia com “un dels fenòmens literaris de la temporada”, un d’aquells vaticinis que cada vegada més s’atorguen sense necessitat que la realitat els confirmi o no. La tirada inicial fou de 25.000 exemplars i s’anunciaren traduccions al francès, l’alemany, l’holandès i el rus; així mateix la redacció del guió de la pel·lícula estava ja en marxa, encara que Piñol només estava disposat a tirar-la endavant si es tractava d’una superproducció com déu mana… De fet, el rum-rum editorial ja feia mesos que resonava: no endebades Sánchez Piñol és un dels autors més populars de la literatura catalana, tant a dins com fora de les seves fronteres lingüístiques.

Més enllà de l’oportunitat de novel·lar els fets del setge de Barcelona del 1714 precisament en el moment que s’anuncien les commemoracions institucionals del seu tricentenari, el fet que va copar totes les entrevistes i que desencadenà una allau de bits de comentaris, fou que “Victus” hagués estat escrita en llengua castellana, en contra del que en l’escriptor és habitual. Haurem d’acceptar les seves explicacions —que ho havia intentat en català, però que no li “sortia”—; coses més irracionals poden succeir en matèria de llengua. Una explicació més plausible, malgrat tot, és que l’autor no volgués predicar als convençuts de la tribu, sinó que s’estimés més emprar una llengua majoritària, no tant per assolir un envejable èxit comercial, sinó per difondre el missatge allà on la literatura escrita en català no sol arribar.

Fins a tal punt “Victus” vol reivindicar el seu origen en castellà, que la traducció al català que està fent Xavier Pàmies no es publicarà fins la propera primavera. Pel meu gust no caldria ni que existís, que la versió en castellà tots som capaços d’entendre-la i Pàmies podria esmerçar els seus bons oficis en empreses que més ho mereixessin. Però sembla que sempre hi ha un públic per aquestes coses, lectors en català per pura militància, als que cal afegir la possible vanitat de l’autor a qui no li molestarà comptabilitzar una llengua més a la qual la novel·la ha estat traduïda.

Tanmateix, em consta que hem estat molts els lectors catalans que, sense arrufar gaire el nas, ens hem abocat a la lectura d’aquest “Victus” sense tenir paciència d’esperar la traducció, tal era la curiositat desvetllada.

De les hipotètiques intencions del novel·lista no serà aquí el moment de calibrar-ne els resultats. Aquest apunt s’ocupa exclusivament de les estratègies prèvies al desembarcament de “Victus” al món cultural català. Algú haurà d’agrair els bons oficis de la Isabel Martí, veritable fura editorial, per contribuir a fer d’aquesta novel·la un esdeveniment únic. Almenys, pel que fa als productes de can “La Campana”, difícilment recordo volum de més envergadura i amb tapes tan sòlides. L’objecte conté a més: nombroses il·lustracions, algunes de plana sencera, una cinta vermella que funciona com a punt de llibre, un pòster desplegable del pla de Barcelona durant l’atac de 1714 i una fitxa de cartolina on figuren els personatges principals, a més d’un apèndix amb la cronologia de la guerra i una “guía de personajes”. Una edició de luxe, vaja.