Una desfeta en tres actes: Vidi

“Victus” narra en tres parts les vicissituds de Martí Zuviría, un personatge històric menor (així ens el ven Sánchez Piñol) que va ser present a la derrota catalana de setembre de 1714. La primera part comprèn l’aprenentatge de Zuviría com a enginyer militar sota el mestratge del famós Sébastien Le Prestre de Vauban. Aquest inici, apart de l’interès que pot tenir seguir l’educació del protagonista, presenta l’estat de l’art de l’enginyeria militar a principis del segle XVIII i, potser pel seu caràcter didàctic és el que més m’ha atret del llibre.

En canvi la segona part, molt més episòdica, difícilment ha captat el meu interès. El seu únic propòsit sembla ser el de fer topar-se Martí Zuviría amb alguns actors de la guerra de Successió espanyola (el general Villarroel, el Duc de Berwick, el militar anglès Stanhope, l’enginyer holandès Verboom, l’advocat Rafael Casanova…). Amb un d’aquells privilegis tan propis de la novel·la històrica, el protagonista de “Victus” tindrà l’oportunitat de tractar amb els personatges més famosos del seu segle (més endavant coneixerà també Swift, Goethe i Newton!) Així, un cop presentats, els farà reaparèixer en un seguit de coincidències inversemblants al llarg del setge de Barcelona.

Segons la nota preliminar, l’autor assegura que s’ha cenyit sempre que ha pogut a dades documentades; però el protagonista, pel fet de ser una figura històrica menor, permet a Sánchez Piñol prendre’s unes llibertats a la trama que acaben sent difícils de pair (vaja, jo no me les he cregut). Així, els repetits canvis de bàndol de Martí, més que plausibles girs del guió, semblen una estratagema per poder oferir visions de primera mà de tots els contendents. Tot i això, hi ha escenes en primera persona on el narrador amb tota seguretat no podia ser-hi present; i ja em podeu titllar de maniàtic, però aquests no són trucs acceptables en una novel·la que aspira a dir tota la veritat sobre el que va succeir.

Finalment la tercera part, amb la descripció dels tretze mesos del setge, aborda l’escenari principal cap a on s’encaminava tota la novel·la i el motiu real de la seva lectura. Perquè, si bé “Victus” es subtitula “Barcelona 1714” (segurament per raons comercials), cal dir que només un quart del llibre succeeix en aquest any i aquesta ciutat. Tampoc és que el suposat clímax m’hagi interessat més que la resta de la novel·la i m’he hagut d’obligar a acabar-la amb més sentit del deure que plaer.

Malgrat la seva vocació descarada i poc amiga de la impostació, el llibre acaba amb un to entre poètic i hagiogràfic, assegurant-nos als catalans el sempitern paper de l’ase de tots els cops, però amb la promesa (en un futur incert) d’un definitiu renéixer. 

Sí, fe és creure en allò que no es veu.