Defectes secundaris

Acabats de fer els 50, diu que l’Steven Soderbergh es retira. Bé encara ens deu aquell “biopic” televisiu sobre el pianista Liberace amb Michael Douglas i Matt Damon fent d’amants, que no em perdria per res del món; però sembla que com a cinema-cinema aquest “Side effects” (“Efectes secundaris”) que s’acaba d’estrenar és el seu film de comiat. (Què us hi jugueu que finalment no serà veritat?)

Soderbergh, un home que ha tocat tots els pals, fa difícil preveure quin serà el gènere de la pel·lícula que anem a veure, una premissa que li va la mar de bé en aquest cas. Aquesta és en una primera impressió un drama sobre la depressió. Martin (Channing Tatum) surt de presó després d’una condemna de quatre anys per un delicte financer. La seva esposa Emily (Rooney Mara) s’estampa poc després contra una paret en un aparent intent de suïcidi. El seu psiquiatra Jonathan Banks (Jude Law) li recepta amb èxit escàs alguns antidepressius i finalment acudeix a la psiquiatra que l’havia tractada anteriorment (Catherine Zeta-Jones), la qual suggereix l’ús d’un medicament nou en el mercat…

“Side effects” pertany a l’infreqüent tipus de pel·lícules —”Psicosi” de Hitchcock seria l’exemple clàssic— que comencen d’una manera i que en algun punt del seu decurs canvien totalment tant de gènere com de punt de vista. La jugada sempre comporta riscos, ja que no tots els espectadors acceptaran de bon grat que els hi arrenquin la catifa de sota els peus, per molt interessants que siguin les noves perspectives.

L’espectador que això escriu es trobava francament molt a gust amb la primera part de la història, quan semblava que la cosa anava de denunciar la prescripció interessada de determinats medicaments, així com la felicitat en forma de píndoles que ens pretén vendre la industria farmacèutica. Quan li pregunten al psiquiatra britànic que interpreta Jude Law per què ha emigrat als Estats Units, aquest respon que a Europa anar al psiquiatra és reconèixer que estàs malalt, mentre que a Amèrica vol dir que estàs mirant de millorar la teva vida. 

Totes aquestes qüestions em semblen dignes de reflexió i de debat; però la segona part de la pel·lícula opta per distanciar-se amb un format de “thriller” “neo-noir”, que (com el gènere ja ha estat més que visitat) s’ha d’escudar en uns girs de guió enrevessats que freguen contínuament la inversemblança; i que només colen perquè se succeeixen molt depressa. Bona part de la crítica ha decidit empassar-se gustosament aquestes bèsties grosses que no arriben a bous; però a la meva edat no tinc tanta paciència i voto per entreteniments d’argument més digerible.

Malgrat tot, Soderbergh té mèrits innegables, tant en la direcció, com en la fotografia (firmant com el seu àlies Peter Andrews), com en el muntatge (on fa de la sospitosa habitual que es fa passar per Mary Ann Bernard). Mèrit també per fitxar Thomas Newman perquè escrigués una magnífica banda sonora, entre electrònica i obsessiva. A més Rooney Mara mai no ha estat tant bé i Jude Law (ara que va perdent la pàtina de noi bufó) va revelant-se com un molt bon actor.

No, no m’ha agradat com es resolia tot plegat —un paroxisme masturbatori digne dels típics guionistes que assetgen a les fronteres de Hollywood—, però almenys els vímets eren de qualitat.