Gotes de sang sobre un mur vermell

No acostumo a veure gaires pel·lícules orientals, ni tan sols coreanes, que són les que darrerament estan en boca de tothom; per això no tenia el gust de conèixer les anteriors cintes de Park Chan-wook, un director reputat per les seves contundents a la vegada que estètiques epopeies de venjança. Ha calgut que s’estrenés a la indústria americana amb “Stoker” perquè finalment  em decidís a fer-ne un tast.

Ran de la mort del seu pare, la jove India Stoker descobreix durant el funeral l’existència d’un germà d’aquest, l’oncle Charlie, el qual es quedarà una temporada a viure amb ella i la seva mare. De mica en mica s’establirà una morbosa relació entre els tres protagonistes, mentre l’actitud de l’oncle es fa més i més sospitosa. Malgrat el títol, que sembla evocar el vampirisme a través de l’autor de “Dracula” Bram Stoker, el guió utilitza com a inspiració temàtica el clàssic de Hitchcock “L’ombra d’un dubte”.

Tanmateix, els propòsits de Chan-wook no són gens hitchcockians i, enlloc de manipular les expectatives del públic, el submergeix en un suggestiu bany de sensualitat que arriba a ser enfarfegador pel seu excés. Imatges precioses, fins i tot en els moments d’explícita violència, colors saturats, transicions màgiques, superbs moviments de càmera que delaten a l’esteta. I a l’excel·lència visual s’hi ha d’afegir una equivalent sofisticació sonora començant per la gens òbvia partitura de Clint Mansell i continuant per l’acurat disseny de so (a quina altra pel·lícula heu estat capaços de sentir el caminar d’una aranya sobre una cama femenina?)

Malauradament totes aquestes filigranes tenen un preu i, com ja ens succeí a “Gatsby” la setmana passada, l’embolcall torna a triomfar sobre la substància. No és que els materials de base de “Stoker” siguin tan distingits com ho és una novel·la de Scott Fitzgerald, però l’espectador d’un thriller de suspens té dret a la seva ració d’esgarrifances, cosa que la cinta de cap manera ofereix. Cert que algunes escenes funcionen aïlladament amb força pertorbadora, però posades en context no revelen cap propòsit ulterior. El director va fent pinzellades capricioses, atret per la bellesa del gest, sense importar-li la psicologia dels personatges, la progressió narrativa o un punt de vista sòlid sobre el que és real i el que no ho és.

En aquestes condicions, els actors poca cosa poden fer més que comportar-se com autòmats articulats en mans del seu director. Mia Wasikowska és una actriu que m’agrada, fins i tot com a Alícia de Tim Burton, i aquí defensa prou bé la seva ambigüitat, de manera que surt relativament ben parada de l’experiència. Matthew Goode, com a truculent oncle Charlie, dóna bé el tipus de psicòpata angelical. Nichole Kidman, que fa de mare de la protagonista, prossegueix la seva tendència a fer papers autoparòdics, i concretament aquí té poca tela a tallar.

Vas al cinema a l’espera que alguna cosa et motivi, t’intrigui, t’interessi, et fascini, et faci reflexionar, t’emocioni, et desconcerti o mil altres sentiments de la paleta humana. No voldria tornar a mencionar la paraula “ànima”, perquè al final això semblarà una catequesi, però la contemplació de com queden de boniques unes taques de sang sobre una flor blanca o un mur escarlata presenten un interès limitat que difícilment és capaç d’omplir cent minuts de la meva vida.