Nîmes i olé

La tonteria José Tomàs

Al contrari que Montpeller, Nîmes sí que té un ric passat romà; però si arribes durant la seva “Feria” primaveral, et farà l’efecte que el seu passat és més aviat andalús. La sensació és molt estranya, molt més que la nostra Feria de Abril del Fòrum, perquè aquí (amb comptades excepcions) tota la ciutat sembla bolcar-se en un folklore que li queda una mica lluny i, segons com, una mica ample. Les arenes, el coliseu romà, és l’escenari de concorregudes curses de braus, mentre que els setcentistes jardins de la Fontaine contenen tant una fira de cavalls com un d’aquests espectacles taurins, on els mossos irriten els toros joves amb l’esperança de ser envestits, però no banyegats.

Als aparadors de les llibreries abunden els títols sobre tauromàquia (escrits en un molt escrupolós francès), bandes de passavolants interpreten pasdobles amb entusiasme de vents i metalls, i als omnipresents “mercadillos” els vestidets de “lunares” fan somiar les nenes convençudes.

A totes les terrasses dels xiringuitos i restaurants el monolític menú consisteix en l’estofat de toro i la misteriosa paella “de Seville”, una llardosa apoteosi d’arròs i espàrrecs que faria apostatar a un valencià de soca-rel. Com no diria Obelix, “ils sont fous ces gaulois!”

Dues maisons carrées, la de la dreta és de Norman Foster, la de l'esquerra no ve firmada, però és millor.

Fem-nos creus sobre aquest souvenir musical de la Camarga, on s'hi barregen "Flamenco Gitan", pasdobles i imans de nevera d'Osborne.