Crist va aturar-se a Kansas (1 de 2)

Sovint penso que la carranquejant indústria cinematogràfica se sustenta únicament gràcies als superherois. No s’explica si no l’explotació exhaustiva de les figures del gènere, siguin majors o menors, en solitari o combinades, calgui o no una nova versió. Perquè també em costa d’entendre —a menys que es consideri que el públic actual té memòria de peix— la rapidesa amb la qual es reinicia una saga superheroica, quan encara no hi ha hagut temps d’oblidar el seu avatar anterior.

Fins a un cert punt és comprensible que, vista la forma desastrosa com “Batman and Robin” (1997) conclogué la versió del personatge iniciada per Tim Burton, Christopher Nolan volgués oferir-nos la seva portentosa visió a “Batman begins” (2005). S’entén menys que el “Hulk” d’Ang Lee de 2003, fos refet només cinc anys més tard a “The incredible Hulk”; o que un cop conclosa l’any 2007 la trilogia que Sam Raimi va dedicar a Spider Man, el 2012 ens la van voler tornar a explicar a “The Amazing Spider Man”. Un cas similar es podria citar pel que fa a X-Men que, després de “X-Men: the Last Stand” de 2006 retrocediren als seus orígens amb “X-Men: First Class” (2011), i sant tornem-hi! I encara que no pertany al gènere, també la franquícia James Bond va patir un “reboot” (que així s’anomenen aquestes maniobres de reciclatge) a partir de “Casino Royale”.

Tot aquest preàmbul per parlar finalment de “Man of Steel” de Zack Snyder, la tot just estrenada pedra inaugural d’un nou cicle entorn al personatge de Superman, al qual podríem saludar sense exageració com a venerable fundador del gènere de superherois (amb permís d’Hèrcules i similars presències grecollatines). A la importància històrica d’aquesta ficció, cal afegir en el cas de la meva generació (i de moltes de les limítrofes) el record de la pel·lícula de Richard Donner del 1978. No és que fos una obra mestra; però —acostumats a que productes tan genèrics ocupessin les games qualitatives que van de la B a la Z—, feia una mica d’il·lusió contemplar com s’invertien tants dòlars en una deliciosa bajanada de pur consum.

La premsa de l’època subratllà la prestigiosa presència de Marlon Brando al projecte (una de les seves moltes aparicions minimalistes de la segona part de la seva carrera), també el guió de Mario (“El Padrino”) Puzo i un Glenn Ford camperol que duraria més anys amb vida del que mai podríem sospitar. Amb visió retrospectiva podria entrellucar trets de genialitat al Lex Luthor de Gene Hackman (però estaria fent trampa, perquè l’actor encara no havia madurat del tot (i què se’n va fer de la mamelluda i simpàtica Valerie Perrine?)).

Però les veritables troballes del film foren la seva desconeguda parella protagonista. La Lois Lane de Margot Kidder, histèrica i loquaç a parts iguals, digna heretera de les “screwball comedies” dels anys 30, de la Russell (Rosalynd) i de la Hepburn (Caterina). I el Superman de Christopher Reeve, un físic imponent a la vegada que afable, considerat trivial en el seu moment; però respectat a posteriori, potser a causa de la seva prematura mort. Perquè la veritat és que les seqüeles que va continuar protagonitzant marcaren una línia de qualitat descendent que tocà fons amb el nadir de “Superman IV” (1987).

¿Algú recorda que, per ressuscitar la franquícia i retornar-li el seu bon nom, Bryan Singer dirigí “Superman returns” el 2006? La pel·lícula pretenia ser la continuació de “Superman II”, tot oblidant l’existència dels episodis tercer i quart. Adoptava els tons de falsa transcendència que prenen tots els films de superherois al segle XXI, però juraria que no estava pas malament. Almenys l’agregador Rotten Tomatoes li comptabilitza un 75% de crítiques positives. Llàstima que l’he oblidada comletament de la mateixa forma que no sé quina pinta tenia el tal Brandon Routh que feia de protagonista. Suposo que deu ser una pèssima perspectiva pels executius de Hollywood quan una pel·lícula deixa tan poca petja i genera mínimes expectatives de continuació.

S’imposava començar a explicar la llegenda des de zero per esprémer les noves (i velles) generacions: “Man of Steel” era un imperatiu comercial i per això aquí la tenim, encara que ningú no l’hagi demanada en veu alta.