El cranc de les pinces de plom

Una absoluta raresa que els de can Moulinsart (o sigui la vídua i el suspecte habitual) comercialitzen des de fa pocs anys: una versió animada de “El cranc de les pinces d’or” datada l’any 1947. Dir-ne animada és del tot exagerat, ja que els seus moviments no passen d’artrítics. Filmada en un molt poc atractiu blanc i negre i tècnica de “stop motion”, dirigida per un tal Claude Misonne, i interpretada per “poupées de chiffon”, que a casa meva anomenem ninots de drap i que actuen tan malament com sonen, la cinta és una absoluta invitació a l’oblit.

Intenta imitar, vinyeta a vinyeta, el contingut de l’àlbum seminal “El cranc de les pinces d’or”, cosa que tornaria a fer amb més fortuna Steven Spielberg seixanta anys i escaig més tard. La producció no pot ocultar la migradesa del seu pressupost: les escenes marítimes, apart d’unes maquetes de cartró (o de pa sucat amb oli), semblen rodades a un safareig d’aigua sabonosa. Els actors són execrables i Milú ha de passar per l’humiliació d’esdevenir una mena de portaveu de la Marylin de l’Herta Frankel (“la perrita más lista del mundo”, per qui ho hagi oblidat).

La cosa dura gairebé una hora i es fa inacabable; inclou a més un parell de números musicals horribles. Una experiència que trigaré a oblidar.