Ostatges

Bones ocasions ofereix l’estiu d’endinsar-se a la foscor del cinema per descobrir mostres de cinematografies infreqüents a les nostres cartelleres com ho és la pujant cinematografia filipina. Si no m’equivoco, del guardonat director Brillante Mendoza (qui des de 2005 ha filmat ja 16 films) aquí només s’havia estrenat “Lola” del 2009, encara que corre en DVD el seu interessant debut “Masahista”. Ara ens arriba “Captiva” del 2012 que, llegeixo, no ha agradat tant com altres pel·lícules seves.

“Captiva” es basa en fets reals: el segrest per part de la guerrilla islàmica d’una vintena de persones a un complex turístic del sud de les Filipines el 27 de maig de 2001. Aquest grup multiracial, on hi havia tant turistes locals, com missioners occidentals i empleats de l’hotel, romangué en mans dels seus capturadors durant poc més d’un any en el decurs del qual es produïren tota mena d’incidències: morts, alliberaments,  enfrontaments amb l’exèrcit i fins i tot matrimonis. Mendoza filma aquest calvari a través d’escenes concises, separades per fosos en negre, i defugint gairebé sempre qualsevol parany melodramàtic. També evita pronunciar-se políticament sobre els fets que retrata que és, al cap i a la fi, les reivindicacions de la població musulmana del seu país. Aquesta distància neutral permet que la banda de segrestadors no siguin presentats com els monstres de maldat que Hollywood sol tipificar en aquests casos.

De fet, és una pel·lícula que te la creus molt i que (amb les degudes llicències) deu ser bastant fidel a la realitat del que va passar. Opino que hauria sigut preferible controlar el ritme dels esdeveniments, ja que “Captiva” comença en punta i no permet ni un sol moment de repòs durant la primera hora i quart. Les crisis se succeeixen les unes a les altres de forma una mica histèrica i l’espectador, que se’n ressent, acaba vivint-ho com si fos un captiu més. Cinema de crispetes no n’és, ja us ho dic.

Al tram final d’aquestes dues hores llargues de pel·lícula (hores que es noten a cadascun dels seus seixanta minuts respectius i dels seus tres mil sis-cents segons) apunten alguns moments de distensió, apareixen símptomes de la síndrome d’Estocolm i una imatgeria fora de lloc, que a l’”Avatar” de Cameron quedava estupenda (o estúpida, això va a gustos).

Confesso que he anat a veure “Captiva” perquè Isabelle Huppert encapçala el cartell (no té al darrera cap altre actor o actriu “coneguts”, a menys que siguis resident habitual a les Filipines, és clar). La Huppert és el centre absolut de la pel·lícula: la segresten gairebé al primer minut i l’alliberen literalment al darrer minut, sense que res s’expliqui del destí de la resta de segrestats. Tampoc s’explica gaire d’ella, més enllà que és una treballadora social francesa i catòlica.

Sabem de la Huppert que és capaç de lliurar-se a certes experiències masoquistes amb tones de professionalitat. I que pot esdevenir també un focus d’energia i de ràbia. Si entremig hi ha a més una mica d’art, la duresa indubtable del visionat de "Captiva" queda redimit en part.