Un món de metros: storylines

Dec a l’amabilitat de Neus Romero el descobriment d’aquest mapa obra de l’artista (londinenc? londinenca?) Dex. Encara que la definició de la imatge no sigui la més desitjable, la idea que la guia és ben clara: el mapa del metro de Londres, que ja havia servit per cartografiar músics contemporanis, s’utilitza ara per fer quelcom de similar amb obres literàries de tots els temps. Cada línia uneix títols que pertanyen al mateix gènere. Així la groga Circle Line està ocupada per la comèdia, mentre que l’atziaga (i negra) Northern Line és el territori propici per l’horror. Allà on conflueixen dues o més línies s’ha procurat col·locar-hi un llibre que participi de tots els gèneres connectats.

No cal que digui que aquest és un mapa fortament discutible, començant pel seu traçat aparentment a pols, que proposa una versió “artística” del disseny original de Harry Beck. Els rètols de les estacions i altres afegitons fantasiosos completen l’artifici del conjunt. Però l’adscripció de determinats títols a uns gèneres concrets admet també tota mena de discrepàncies i fins i tot fructíferes discussions. Té sentit considerar “Cien años de soledad” com a novel·la històrica? A “El guardià en el camp de sègol” no hi ha una etiqueta que li escaigui més que la de “drama”? D’acord que “Don Quijote” té la seva part còmica, però no estic gens d’acord que sigui una novel·la fantàstica, més aviat tremendament realista.

Digueu-me elitista, però no em sembla bé que a la línia verda de la fantasia l’estació que correspon a l’Odissea sigui contigua a la d’”El lleó, la bruixa i l’armari”. En canvi, em fa gràcia que la hipercanònica “Moby Dick” es trobi entre dues sèries B com “Les mines del rei Salomó” i “Tarzan dels micos”.

Pel que fa a les estacions d’enllaç hi ha una mica de tot, però en general són encertades. “El retrat de Dorian Gray” barreja horror i drama (és a dir les línies de metro que representen l’horror i el drama), “Mort” de Terry Pratchett concita a la vegada humor i fantasia, “Romeu i Julieta” és simultàniament comèdia, història, drama i literatura rosa. “Candide” és sàtira i història, “Rebeca”, misteri i “romanços”. “Les mil i una nits”, representades per una llàntia d’Aladí, fantasia, comèdia i drama.

Així anem fent: classificant, catalogant obres que ens depassen. Exercici sobrer, però agraït i que només pot molestar als quatre gats implicats.