Saldo

Intenten fer-nos colar “La millor oferta” (2013) de Giuseppe Tornatore com la seva pel·lícula més interessant des de “Cinema Paradiso”. El film va guanyar a Itàlia premis de tota mena i gaudí, a més, de l’èxit a taquilla, minúcies que no han impedit que no m’hagi agradat gens.

El film es centra en la figura d’un taxador d’art, tan destre a la seva professió com incapaç d’establir relacions afectives amb altres éssers humans, el qual un dia es topa amb una clienta agorafòbica per la qual se sentirà fascinat. No serà una sorpresa per a ningú que al tercer acte l’aparent història d’amor prendrà un gir que els espectadors han vist venir d’una hora lluny, tal és la manca de subtilesa amb la que el guió juga les seves cartes. La previsibilitat no és però el seu pitjor pecat, ja que una història, per masegada que sigui, sempre és pot presentar de manera innovadora i brillant (que no és el cas).

Més greu és la inversemblança del conjunt, fruit d’una voluntat d’oferir un guió “original”. ¿Però algú pot creure que un misantrop de manual, com és el protagonista, pot quedar captivat per la noieta borde i agorafòbica? ¿I feia falta malgastar cent trenta-cinc minuts de pel·lícula per explicar aquesta faula? L’últim quart d’hora, totalment prescindible, intenta aclarir fins el menor detall als espectadors més completistes, mentre que el públic normalment constituït clama perquè arribi d’una vegada el desitjat final.

Tornatore ho filma tot amb una impostació que, un cop descobert el material, sembla més aviat ridícula (per què en els moments culminants sempre trona i llampega com si fóssim al Frankenstein de Mel Brooks?) I encara que “La millor oferta” pretengui moure’s en els territoris del gran art, no pot evitar ser terriblement kitsch, especialment a la decoració del pis del taxador, amb un “doncel de Sigüenza” al menjador i una bigarrada col·lecció de pintura que recorda la desapareguda botiga d’estampes de la plaça del Pi. M’ha molestat també la seva indefinició geogràfica: rodada en anglès a ciutats del nord d’Itàlia (Merano, Bolzano, Fidenza, Milà), i també a Viena, Praga o Roma, la seva acció sembla transcórrer a una mena de llimbs centroeuropeus i anglòfons. I com a cirereta del pastís una edulcorada banda sonora d’Ennnio Morricone.

Geoffrey Rush, que fa de protagonista, ja sabem que és molt bon actor i aquí té moments que li permeten algun lluïment, però de debò, Geoffrey, que no calia. La resta del repartiment no ha de fer gran cosa, així que Donald Sutherland és un luxe competent, però innecessari. Jim Sturgess —que interpreta (i simplifico) l’atractiu veí del costat—és la versió espavilada de Daniel Bruhl i concentra la part més viva de la pel·lícula. L’holandesa Sylvia Hoeks representa el seu paper de neuròtica misteriosa horrorosament, però també podria ser que hagués anat més enllà que ningú en l’aprofundiment del seu personatge i que interpretés a una actriu pèssima primorosament. Són els perills de la posmodernitat.

Si un artefacte com “La migliore offerta” els americans de Hollywood l’acusessin d’euro-thrash no anirien gaire errats. Mentre el virus no es propaga a l’altra banda de l’Atlàntic, denunciem-lo com el que és: una immensa pèrdua de temps.